Ara feia setmanes que no podia cagar-me literalment en cap pel·lícula, tenia la sort d’escollir històries entretingudes que no em feien posar de mala llet. Knock Knock ha aconseguit que tornés a gaudir de la bastardia en primera persona, és a dir que em pogués tornar a sentir enganyat i estafat. Gràcies Eli Roth! De fet aquest paio ja no em cau bé, només haig de mantenir la discreció sobre el que penso de les seves pelis perquè forma part dels Inglorious Basterds que donen nom al blog. Sí, en diuen corporativisme, entre bastards no ens trepitgem les mànegues.
Knock Knock és una farsa, ens l’han volgut vendre com un producte dur i violent, sobretot perquè amb Hostel en Roth va aconseguir algunes imatges potents que ens feien lliscar butaca avall, quedant encongits i fent veure que no miràvem. En canvi aquí el que aconsegueix és que tinguis ganes de marxar perquè te n’adones que t’està prenent el pèl.
La història és poc original, només cal que barregeu dues pel·lícules de culte i grandioses com Hard Candy i Funny Games. Evidentment, ni punt de comparació amb aquestes obres mestres. No s’acosta, ni de lluny, al nivell de tensió de Haneke ni tampoc aconsegueix el clima de tortura i patiment que Ellen Page impartia a Patrick Wilson.
Un arquitecte decideix quedar-se a treballar el cap de setmana mentre la família, dona i parelleta de fills, van a la platja. Necessita la tranquil·litat necessària per acabar un projecte importantíssim. La família no viu malament, tenen tot el que materialment podria fer feliç a la majoria dels mortals. Aquella nit, però (música d’intriga), apareixen dues pobres noies (Ana de Armas i Lorenza Izzo) a demanar ajuda a la porta del domicili. Knock Knock, fan elles desesperades i compungides. Com podria un pare de família honest, treballador i amable negar ajuda a dues pobres indefenses? Però (música de sorpresa), les noies no són el que sembla i sedueixen primer, violen després i torturen al pare (un Keanu Reeves penós). Us asseguro que en cap moment pateixes pel mascle alfa, fa patir més com deixen de bruta la casa aquest parell de marranes que només volen passar una bona estona tocant els collons. Res, que no us hi acosteu, amb el tràiler ja en feu prou, que per veure un parell de tetes joves no cal empassar-se aquesta pel·lícula, segur que teniu altres recursos. Encara que truqui a la porta el mateix Eli Roth no li compreu la pel·lícula, no s’ho mereix.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=ti6S3NZ5mKI” /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1