Els zombis ja són aquí. The walking dead, la sèrie de morts vivents de més èxit de la història, ha tornat per encetar la sisena temporada. I ho ha fet apostant per allò que a Rocco Sifredi i al nostre bon amic Callahan Ruiz els agrada pregonar: “Com més gran, millor!”. Parlem, malpensats, de caminants, és clar, i és que mai n’havíem vist tants de plegats com en aquest season premiere de la sèrie estel·lar de l’AMC. Tanmateix, seguint la tendència d’altres temporades, la irregularitat i les dificultats per desenvolupar el potencial apuntat s’ha tornat a fer palesa. Sant tornem-hi!
A First time again, que és com es titula l’episodi, no se li pot negar l’aposta per la grandiloqüència (amb més metratge o ni que sigui multiplicant digitalment els zombis al més pur estil Guerra mundial Z). Com tampoc a oferir un cert impuls creatiu, amb aquesta aposta agosarada d’afegir el blanc i negre com a element artístic i potencialment dramàtic (per a les escenes de flashback) combinades en un muntatge paral·lel amb les de l’acció present. Però és que algú s’ha begut l’enteniment?! Si vull cinema d’autor ja em tallo directament les venes amb el cine de l’Albert Serra, per posar un primer exemple que em ve al cap…
El capítol arrenca empalmant una temporada amb l’altra. És a dir, amb un Rick unchained amo i senyor del galliner i amb els membres de la seva colla convertits en semidéus d’aquest Olimp a la terra que és Alexandria. D’altra banda, trobem que els seus habitants, els alexandrins, fan tot allò que volen després que els hagin deixat les coses molt clares (executant el metge maltractador i l’amenaça imminent de caminants) i han descobert que realment han tingut més sort que no es pensaven i que si no han rebut més atacs de walkers és perquè aquests han quedat encallats entre una pedrera i un comboi malaparcat de camions. La pregunta seria òbvia: que no saben fer castells com els seus paisans de Guerra Mundial Z?. Doncs resulta que no, que estem a The walking dead i la versemblança no és el plat del dia. És així com el pla de Rick & Co és obrir pas i conduir-los com un ramat de xais a quilòmetres de distància. Com a pastors voluntaris, trobem Daryl damunt la seva Harley. La resta juga a tirar focs artificials… o a deixar-se mossegar la jugular per caminants raquítics i reumàtics, com aquest tal Carterl, que passarà als annals de la sèrie amb més pena que glòria.
Tot plegat sembla la retransmissió de la zombie walk de Sitges, però el problema és que fan més por els quatre morts vivents que amb esvàstiques i símbols feixistes deambulaven aquest 12 d’octubre per la capital catalana celebrant no sé què d’un genocidi pretèrit a les Amèriques. Com terror (i fàstic) em provoquen aquells que els riuen les gràcies asseguts als jutjats d’aquest Estat que molts desitgen que continuï en el mateix estatus, no fos cas que ens aboquéssim un verdader Apocalipsi…
Dit això, ens quedem amb quatre detalls que apunten cap al futur imminent de la sèrie.
– Rick cada vegada s’assembla més a l’Ash d’Evil dead, amb la sang que li esquitxa la cara contínuament
– Rick i el Shaolin Morgan ens oferiran un bon duel dramàtic
– Carol no té futur com a Matahari, ja que ha estat descoberta pel servei de contraespionatge liderat per Morgan
-La sèrie l’acabarà patrocinant l’Associació Amics del Rifle, ara que Rick i els seus pretenen que tothom vagi armat fins a les dents
– I a Alexandria li queden quatre telediaris, ara que l’horda gira cua per anar directament on se sent la sirena al cliffhanger del final de l’episodi
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn