Vagi per endavant que no sóc un fan del gènere western. Sí, els meus companys que en saben més, del món del cinema, em diuen que és el gènere per antonomàsia, que d’aquí n’ha sortit la literatura, a diferència dels altres, que beuen d’aquesta font. Per tant no feu gaire cas d’aquesta crítica, no sigui cas que digui massa tonteries.
De The salvation només en sabia que el protagonista era Mads Mikkelsen (Hannibal), actor que a cada pel·lícula que veig m’agrada més, i estava escarxofat a la butaca, pensant que passessin de pressa els prop de 90 minuts que dura la pel·lícula quan, en el segon títol de crèdit hi veig el nom d’Eva Green. Això ja em va fer posar una mica més còmode a la butaca i quan, al quart nom hi apareix Éric Cantona (Looking for Eric) ja em vaig dir: «Calla, que potser això no serà tan avorrit com em pensava.» Ja la traca final és quan veig el nom de Jonathan Pryce (sí, el Gorrión Supremo de Joc de trons). Ara ja estic ben assegut a la butaca i em disposo a parar-hi, potser, una mica més d’atenció.
The salvation ens situa al 1870, quan Jon Jensen (Mads Mikkelsen) espera l’arribada de la seva dona i el seu fill, separats durant set anys després que ell hagués marxat de Dinamarca per provar fortuna al nou món un cop acabada la guerra dels Ducats entre Dinamarca i Alemanya. Però el retrobament familiar es fa curt, ja que de camí cap a la casa que han construït ell i el seu germà Peter, la dona i el nen són morts per un parell de pistolers acabats de sortir de la presó. Naturalment, Jon es pren la venjança pel seu compte i els pela, sense saber que un és el germà de la banda d’extorsionadors del poble.
Amb aquest començament ja tenim tots els ingredients del que ha de ser un bon spaghetti western: venjança, dolents, lluita, duel al sol…
El danès Kristian Levring, un dels principals valedors del Dogma, s’allunya d’aquest estil per explicar-nos una història sense pretensions, en què només vol retre un homenatge a un gènere ajudat d’uns actors extraordinaris, amb una Eva Green sensualment muda però que t’ho diu tot amb la mirada, una fotografia espectacular ─cortesia del prodigiós altiplà sud-africà─ i una banda sonora que, volent-ho o no, ret homenatge al gran Ennio Morricone, ja que utilitza pocs instruments i acords solitaris.
Sí, The salvation em va agradar, tot i que és un western, però no deixo de preguntar-me: «Què té a veure aquest film amb Sitges?» No hi ha cap element ni de fantàstic ni de terror. És un western amb totes les seves virtuts i defectes, un film de pistolers de cap a peus. I és que Sitges ja fa temps que ha deixat de ser el festival de referència del cinema de fantàstic i de terror.
Quina llàstima…
[sz-youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=Imic4ACxSp0″ /]
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats