El Terror no viu les seves millors hores. De ganes n’hi ha, com s’ha pogut comprovar amb el rècord d’assistència al recentment celebrat Festival de Cinema de Sitges. Tanmateix, aquest fervor per un dels gèneres primigenis del setè art no s’ha traduït amb grans pel·lícules, com malauradament percebem els fans amb comptades comptagotes al llarg de l’any. Molta morralla, massa. Per això Els Bastards ens hem reunit per mirar enrere i confessar-vos quines són i han estat les nostres pel·lícules de terror preferides. O millor, matisant: els nostres terrors preferits!
Funny Games (1997) – Jordi Camps
Jocs divertits? I un rave! És cinema de terror en estat pur. Mr. Haneke, tant talentós com malaltís, ens torna a fotre com a espectadors en un carreró cinematogràfic sense sortida amb aquest thriller psicològic, angoixant i macabre, amb el qual t’acaba implicant fins a l’extenuació. Que els joves protagonistes, uns adolescents austríacs pijos, es dediquin a trencar ous com a preludi a jugar a matar, no fa punyatera gràcia. I que les víctimes siguin una família burgesa normal i corrent tampoc. Però és clar, ho fa oferint una lliçó magistral de cinematografia, fent ús d’aquesta arma tan poderosa com és el fora de camp i, insòlitament dins el gènere, sense necessitar litres i més litres d’hemoglobina. Mai a la meva vida m’he sentit tant desassogat, escagarrinat i moralment fet pols com aquest film, el remake del qual (dirigit per Haneke in person) ja us el deixo per vosaltres. No em vull sentir més miserable.
Els ocells (The birds, 1963) – Salvador Garcia-Arbós
Les fotos d’Alfred Hitchcock amb els tres corbs és una de les grans icones del cinema. Els Ocells (The Birds) no és només una de les obres mestres del director anglès, sinó una de les millors pel·lícules de terror de tots els temps. Destaca la sublim interpretació de Tippi Hedren, protagonista del film, amb Rod Taylor i Miss Jessica Tandy. Fa por la versemblança de la història, perquè l’amenaça és real i angoixant, i no només a Bodega Bay, el poble de Califòrnia on s’hi situa l’acció. Us ha atacat mai cap gavià? Doncs a mi, també.
Starship Troppers (1997) – Marc Bataller
Veient el títol que he triat us preguntareu què fa una pel·lícula de ciència ficció en un especial d’Els Bastards sobre terror? Fàcil d’explicar, amics meus. Terror és ciència ficció i fantàstic i ciència ficció i fantàstic és terror. Només cal veure l’exemple d’Alien o com s’anomena el certamen de Sitges: Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Fet aquest preàmbul, no ’allargaré gaire més.
Starship Troppers (1997) marca un abans i un després en la meva concepció de veure el gènere fantàstic-terror-ciència ficció. Dirigida per l’excels Paul Verhoeven és una adaptació de la novel·la homònima de Robert A. Heinlein i tracta sobre la lluita entre els humans i extraterrestres en forma d’insectes. No us explicaré més perquè tot bon bastard i lector d’aquest bloc hauria d’haver vist Starship Troppers. Ah, per cert, en la mateixa línia deixeu-me reivindicar Temblores (1990) dirigida per Ron Underwood i amb Kevin Bacon. Una altra petita joia del frikisme.
Al final de les escales (The changelling, 1980) – Jordi Taulats
El film de l’hongarès Peter Medak ho té tot: una casa gran i vella, un George C. Scott superb, esperits, una cadira de rodes que es belluga sola, sessions d’espiritisme… Potser per aquesta última cosa és perquè cada cop que la Al final de les escales, avui encara, necessito el coixí-superprotector-escut-antiesperits. I és que quan la vaig veure, que devia tenir uns 15 anyets, era quan “jugava” amb les sessions d’ouija, aquelles que gairebé tothom ha fet escrivint l’abecedari i els números del 0 al 9 en un foli.
Alta tensión (Haute tension, 2003) – Jordi Dorca
Encara a vegades em venen esgarrifances quan penso en Cécile de France interpretant a Marie a Haute Tension d’Alexandre Aja. Una pel·lícula a on l’atmosfera asfixiant que ens presenta es converteix en un personatge més. Aja ha portat el sub-gènere ”slasher” a un nivell d’excel·lència colossal i ha rellegit com ben pocs la “llegenda” de l’home del sac que tant ens aterria de petits. Alta Tensión va ser sense cap mena de dubte un punt d’inflexió per aquest director que més tard va aterrar a Hollywood per destacar amb els brillants “remakes” de Las colinas tienen ojos i Piraña, uns films que he revist fa ben poc i que m’han confirmat que Aja és un dels directors de terror que cal tenir sempre en compte, fins i tot per gent com jo que no té aquest gènere com un dels seus preferits.
La llavor del diable (Rosemary’s Baby, 1968) – Nuri Forns
Polansli va inaugurar una nova saga de pel·lícules de por centrades en el diable. Basada en la novel·la d’Ira Levin, és un dels títols en què puc dir que prefereixo la versió del cinema que la del llibre. Els traductors ho van espatllar tot, però, titulant-la en castellà com La Semilla del Diablo, que pràcticament a l’espectador ja li diu tot. Sempre m’ha neguitejat, començant per la cançoneta de bressol hipnòtica amb que s’obre la pel·lícula, la història inquietant de l’edifici, les cançons de rituals satànics que es filtren per les parets de l’apartament, i sobretot aquella parella d’avis tafaners que es converteixen en una presència inquietant. Es mou en l’ambigüitat tota l’estona, de si la protagonista (Mia Farrow) s’imagina més coses del compte o realment hi ha una conxorxa per treure-li el nen. I el final no pot ser més terrorífic: el nen, sigui com sigui (no ens l’ensenyen mai) és el seu fill i la mare se’n cuidarà, encara que tingui banyes i cua.
Muertos y enterrados (Dead & buried, 1997) – Víctor Gonzàlez
Gary Sherman és un d’aquells directors que va fer dos pel·lícules de gran impacte, Raw Meat (1973) i Muertos y Enterrados (1981). Amb guió dels creadors d’Alien i Dark Star, el film és una barreja de Twilight Zone, La nit dels morts vivents i The Stepford Wives, amb una atmosfera terrorífica i unes escenes de violència que el varen exiliar durant un temps a la llista de video nasties de la Gran Bretanya, extrem que significava la seva prohibició convertint-lo en un film de culte. Visualment, Muertos y Enterrados exhuma aquella sensació del pavor a la mort que tenim tots, sobretot si l’ensumem en vida, amb colors apagats i boira espesa. Rodada a Mendocino, California, el poble de Potter’s Bluff és el punt de trobada d’aquells frikis perduts que encara es mouen com a zombies buscant les relíquies d’un gènere que ara, en cinema, sembla haver-se perdut als budells del més ominós l’oblit.
À l’interieur (2007) – Víctor Ribas
Si per una cosa s’han distingit els francesos, com a mínim des de 1789, és per tenir una mala llet que acolloneix. Així doncs, no ens estranyem si el cinema de terror francès es caracteritza per ser força bèstia. De la nova fornada de directors del gènere, Alexandre Bustillo i Julien Mauri emergiren l’any 2007 amb aquest slasher gore carregat de tensió, enfocat en l’assetjament patit per una dona embarassada per dates nadalenques i encarregat d’allò que s’espera del terror: posar-nos-els per corbata. A destacar la gran interpretació de Béatrice Dalle.
L’Exorcista (The exorcist, 1973) – Lluís Simon
Què es pot dir d’aquest film que ja no s’hagi escrit ja? Una maledicció diabòlica l’envolta. Va morir gent (actors inclosos) i els fenòmens paranormals que s’expliquen donarien per tota una temporada de Cuarto Milenio. Però la meva relació personal amb aquest artefacte de comunicació amb el diable va molt més enllà. En les meves classes de preparació catòlica i espiritual per a la confirmació un mossén envellit, fosc i amb cara d’haver-se enfrontat ell mateix a Satanàs o algun deixeble va explicar-nos fil per randa el ritual de l’excorcisme, advertint-nos dels nostres actes. “No cal que llegiu cap llibre”, va dir. “Hi ha una pel·lícula -la nostra- que fins i tot el Sant Pare considera massa tova i que relata perfectament com les vostres ànimes pecadores poden ser posseïdes!”. La llum del local, esmorteïda, va fer pampallugues, aterroritzada per aquesta revelació divina. Em vaig enfrontar el film una vegada. Només una. Encara ara, quan escolto les primeres notes de Tubular Bells, un calfred recorre tota la meva essència.
Autor: Uns bastards
Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries