Des de ben petit, quan la meva mare em va portar a veure al Bristol Hippodrome una representació nadalenca de Peter Pan –un clàssic com aquí ho són els Pastorets– i, és clar, al cinema per gaudir la canònica adaptació servida per Disney, que el personatge de J.M. Barrie s’ha consagrat com un dels meus preferits. Ni la fallida Hook del meu apreciat Spielberg ni l’horrorós biopic de l’autor de la novel·la protagonitzat per Johnny Depp (Finding Nerveland) han revertit aquesta estima. És tanta, que vaig disfrutar com un nen amb l’adaptació cinematogràfica de P.J. Hogan del 2003 com ara ho he tornat a fer amb Pan (Viaje a Nunca Jamás), una agosarada preqüela revisionista d’aquest gran cineasta que és Joe Wright.
Experimentat a l’hora d’adaptar clàssics (Orgull i prejudici, Anna Karenina en són magnífics exemples), ara ens regala aquesta versió ambientada abans dels fets que apareixen a la narració de l’original literari, aportant, per tant, un nou punt de vista apòcrif a la història del mite del nen que es va negar a créixer.
Tampoc us penseu, arran de les meves mostres d’emoció, que ens trobem davant d’un prodigi d’originalitat; Pan no es desmarca dels patrons del conte de fades tradicional i de les aventures per a tots els públics. Però ho fa amb un to de pantomima teatral que enriqueix formalment la proposta, i apostant per uns personatges marcats per la complexitat que ens saben atrapar. Començant per aquest nou Garfio (Garrett Hedlund), tan valent com egoïsta, tan romàntic com mentider, que ens recorda (i molt) l’estimat Han Solo. Perquè, si no ho sabeu, resulta que el bo de Garfio abans de ser capità va ser el primer amic de Peter a Nunca Jamás. El paper del malvat en aquesta preqüela es reserva a Barbanegra, que no és altre que Hugh Lobezno Jackman amb el cap rapat i una barba que el fan difícil de reconéixer.
Com em passa sovint, el que més m’agrada d’aquest tipus de pel·lícules comercials és la primera meitat del metratge, tot allò que succeeix abans no ens decantem cap a l’acció pura i dura (i rutinària). Aquí, amb un brillant pròleg abans no arribem a descobrir el món de fantasia que, en un to molt dickensià, Peter somia per sortir algun dia d’un horrorós orfenat. El blitz (el bombardeig nazi a Londres durant la Segona Guerra Mundial) s’integra a la perfeccció en aquest món en què realitat i fantasia es confonen, en què els pirates segrestadors de nens poden arribar a ser tan terrorífics com els bombarders de la Luftwaffe. Arribats a Nunca Jamás, sorprèn sense desentonar aquest acostament agosarat al món salvatge de George Miller, amb uns pirates i uns esclaus que canten a cappella Smells like teen spirit de Nirvana com si participessin en una versió de Mad Max Junior. L’esclat de l’imaginari ja es desborda quan arribem als boscos on s’oculten els Salvatges i les fades, on només falta que apareguin els ewoks per sumar-se a una festa a la qual només estan convidats aquells que encara mantenen la flama encesa de l’esperit infantil.
Tots aquells que encara tenim ànima de nen, sí, no em fa res que m’insulteu, perquè a mi sí que em van agradar els ewoks a El retorn del Jedi.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn