A FAVOR EN CONTRA
Cinema clàssic romàntic amb fantasmes, no es pot demanar més
Per Jep Soler
Creieu en fantasmes? Us considereu romàntics? Les pel·lícules d’època us fascinen? Els detalls característics de Guillermo del Toro us enamoren? Si heu respost a totes aquestes preguntes afirmativament us asseguro que La Cumbre Escarlata és el vostre film de l’any. Realment el mèrit del director mexicà és que ho té tot, no deixa res a l’atzar i construeix una història d’amor, basada en el romanticisme clàssic relatat per les germanes Brontë, és a dir, un amor que ens farà patir, que no entén de matisos i que ens porta del blanc al negre amb una velocitat trepidant, un amor que no dona descans i que ens fa viure intensament. No podien faltar en el cinema de Del Toro els fantasmes, i com diu a la pel·lícula la protagonista interpretada per Mia Wasikowska , els fantasmes a vegades són metàfores per parlar del passat, en aquest cas un passat terrorífic que perseguirà als personatges més enllà del final.
Els fantasmes s’assemblen molt als esperits invisibles de l’univers d’Alfred Hitchcock, no necessiten tenir un llençol a sobre per fer por, només sabent que existeixen i que pul·lulen en secret per tots el racons ja n’hi ha prou. Sobretot aquells esperits que mai morien, com la Rebeca, que a més també tenia una governanta a la mansió molt semblant al personatge, maquiavèl·lic i bell, a qui dona vida Jessica Chastain. Possiblement el mestre londinenc es converteix en el fantasma que transita per tota la pel·lícula, tant per Rebeca com per el vas de llet, convertit en te, de Sospecha. Ja veieu que els clàssics estan presents en tota la història i, per tant, no podia faltar el binomi Edgar Allan Poe i Roger Corman. Referències clares a La caida de la casa Usher o a La mascara de la muerte Roja , així com també la incapacitat dels personatges per escapar, provocant la sensació de claustrofòbia que tant els hi agradava.
I que hi aporta Del Toro? Doncs el seu estil més original, els bitxos perfectament escampats per la pantalla, les seves particulars joguines i a més: vestuari impactant, diàlegs curosos, muntatge exquisit, sense cap escena gratuïta i la banda sonora, com és habitual en la seva filmografia, que es converteix en un personatge més de la trama. No sabré mai que se sent mirant La Cumbre Escarlata amb ulls verges de cinema clàssic, ni sabré quant referents més m’he perdut de la pel·lícula, l’única cosa que em queda clar és que he gaudit de valent, m’he deixat emportar pel ritme constant i còmode de la història, m’he enamorat de la posada en escena, dels decorats, dels vestits, del vals amb espelma i, fins i tot, de l’horror, del terror que no podem entendre, perquè ens pensem que tot el que succeeix al nostre voltant és allò que podem veure i tocar. I no, senyores i senyors, hi ha esperits i éssers màgics que ens acompanyen. Per ara descobrim-los en el cinema, ja arribarà el moment de fer un face to face .
Guillermo del Toro ens brinda un esgarrifós conte de tardor amb Crimson Peak
Per Berta Esteve
Aquest cap de setmana Hollywood ja ha donat per començada la temporada de Halloween, i qui millor que Guillermo del Toro per donar-ne el tret de sortida? Després de tres anys dedicant-se més a escriure i produir que a dirigir, el director mexicà torna a agafar les regnes darrere de les càmeres amb Crimson Peak, un conte de tardor amb la mateixa foscor i misticisme que caracteritzen la majoria de les seves obres; el millor exemple sent l’inigualable El laberinto del fauno, que a dia d’avui encara és la seva Mona Lisa. Potser Crimson Peak no aconseguirà moure-la del seu pedestal, però no és un mal intent.
La història gira al voltant d’Edith Cushing (Mia Wasikowska), una jove londinenca de classe alta que ha quedat per sempre marcada després de perdre la mare quan era molt petita. Tot i tenir molt bons pretendents, com el doctor Alan McMichael (Charlie Hunnam), Edith està molt més preocupada per aconseguir publicar les històries de fantasmes que li agrada escriure que per trobar marit. La seva visió del món a la Jane Austen, però, canvia d’un dia per l’altre quan coneix a Thomas Sharpe (Tom Hidddleston), del que s’enamora perdudament i amb el que s’acaba casant. La parella es trasllada llavors a Allerdale Hall, la terrorífica mansió familiar on Sharpe viu amb la seva germana Lucille (Jessica Chastain), i és aquí on comença la pel•lícula de veritat.
Deixant de banda Jessica Chastain, que és un dels noms que últimament més ressona en les altes esferes de Hollywood, el repartiment està format per cares més aviat fresques. Potser Charlie Hunnam, Tom Hiddleston, o la mateixa protagonista del film, Mia Wasikowska, no han tingut encara massa temps per demostrar que són capaços de molt més que els personatges mítics que els han dut a la fama, però compensen la seva falta de rodatge amb l’allau de crítiques positives que sempre han obtingut les seves grans, si bé limitades, actuacions.
Tot i que la pel•lícula podria ser descrita com una versió moderna del clàssic argument de la casa encantada que tantes altres vegades s’ha vist en el cine de terror, el cert és que s’ha de reconèixer l’esforç posat en el guió perquè el contingut sigui original, els personatges no estereotipats i els diàlegs significatius. De fet, si agafem Crimson Peak i la separem per parts, és una obra mestra; cada detall està perfectament delineat i res és deixat a l’atzar. Els efectes visuals que donen vida a Allerdale Hall al·ludeixen al millor de Hitchcock i Kubrick i els colors utilitzats a cada fotograma juguen un paper clau, de fet Del Toro s’hi refereix com a un personatge més i cita Federico Fellini com la inspiració que l’ha portat a utilitzar una determinada paleta de colors per explicar una història concreta. A més, un altre valor afegit és que el mateix Guillermo del Toro ha composat la banda sonora, que és sens dubte una de les millors parts de la pel·lícula.
Malauradament, és precisament tota aquesta parafernàlia i simbolisme el que acaba convertint Crimson Peak en un elaborat drama romàntic disfressat d’història de fantasmes; que no estaria tan malament si no se l’hagués estat promocionant com la gran revelació de la temporada de Halloween. Tot i que és innegable que la cinematografia de Crimson Peak és espectacular i els escenaris semblen pinzellats per un artista gòtic, l’argument és més propi d’una tragèdia shakespeariana que d’una cinta de terror i la tensió es perd en les floritures de la narrativa.
No és qüestió de treure mèrit al que és sens dubte una molt bona pel·lícula, però tampoc seria encertat qualificar Crimson Peak de cine de terror. Hi ha moltes raons per anar-la a veure, com que a en Guillermo del Toro encara li surt el talent per les orelles o que és excepcionalment poètica tot i tractar-se d’una pel·lícula (bé podria ser una òpera); però si el que vols és encongir-te de por a la butaca, potser no és la teva millor opció.
Autor: Uns bastards
Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries