[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=S_key5Pkg-s” /]
Música: Wayward Pines Theme. Charlie Clouser
Com podeu observar la careta de presentació és ben senzilla. Diríem que no s’hi ha escarrassat gaire a nivell imaginatiu, però aquesta simplicitat en el disseny i els petits detalls ens expliquen al perfecció la sèrie.
(Amb Spoilers)
Una maqueta d’un poble s’ha de construir, no neix per generació espontània sinó que alguna ment pensant n’és el creador. Algunes persones pensen que l’univers i també la terra van ser creades per un ésser superior al que hem de donar gràcies per existir i ser el que som. Evidentment que hi ha opinions per tots els gustos i ara no discutirem quina postura és la certa. També hi ha gent que pensa que s’ha de fer el possible per preservar l’espècie humana, tot i que Darwin i Asimov, per exemple, ja ens avisaven que per continuar existint ens hem d’esforçar una mica. Quan aquestes dues conjuncions apareixen juntes, una persona que creu ser un Déu amb la possibilitat de crear un poble a mida i les ganes de preservar la humanitat, la història es posa interessant. La intro de Wayward Pines no desvela, a priori, cap dels secrets amagats en aquesta petita població, tot el contrari, intenta demostrar completa normalitat. Carrers ben organitzats, persones gaudint de la natura, paisatges bucòlics, gent dins les cases i un agent de la llei, que com és habitual tindrà la tasca de vigilar el bon funcionament de la societat. Ja tenim l’element central de la història, la vigilància que porta al control. Orwell ja ens ho havia relatat de manera impecable en el llibre 1984 i, perquè les generacions joves ho vagin recordant, es construeixen productes com Wayward Pines.
Així doncs, tenim un home-déu boig (genial Toby Jones) que decideix construir un poble, del que no es pot escapar, per salvar la humanitat de la seva pròpia evolució. Per tal de controlar-ho què millor que utilitzar la por i el càstig amb els adults i l’educació amb els joves. El pla és infalible, no entenc perquè en Wert no se n’ha sortit.
Carles Ribas al inici de L’home més afortunat del món, diu “Crec fermament que la millor solució per a l’espècie humana seria la seva destrucció “ i no li falta raó. Perquè ens obsessionem a mantenir l’espècie? Volem que els humans perdurin eternament? No cal, senyors, que s’intenti lluitar contra Darwin quan diu que totes les espècies evolucionem, és a dir canviem, i el més ben adaptat és el que sobreviu. Doncs apa! Inadaptat l’últim!
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1