Fusionar terror, horror i humor és una de les coses més complicades d’aconseguir cinematogràficament parlant. I en aquest camp Sam Raimi és un dels mestres indiscutibles, gràcies, sobretot, a una de les seves primeres obres, Posesión infernal (Evill Dead), film que de retruc va donar pas a una de les trilogies més referenciades i reverenciades del fantàstic mercès a les impagables seqüeles Terroríficamente muertos i El Ejército de las tinieblas.
En una època en la qual les sèries copen, sovint desmesuradament i venudes sense massa sentit a un hype de qualitat, no era d’estranyar que propostes més clàssiques amb un fons, estil i recorregut propi molt marcat, sorgides tant a la televisió com al cinema, tinguessin aviat el seu propi espai. I aquest és el cas de l’esperadíssima Ash Vs. Evil Dead. De fet, Raimi, la seva ànima pater, feia anys que sospesava com dur a terme el que els fans li demanaven des de feia més de dues dècades: una nova entrega de les desventures dels sempitern cavaller de la serra mecànica, Ash Williams. El cineasta de Michigan ja ens va oferir fa anys com a productor, l’esperpèntic i desastrós remake del film original, un producte que va guanyar-se la ira dels fans originals, un sector a qui Raimi sempre ha respectat i ha tingut molt en compte, sobretot perquè com a reconegut més d’una vegada, “són ells qui m’han permès acabar sent el cineasta que sóc”. Raimi, conscient que la renovació de la saga adreçada a públics adolescents no va ser el que esperava, va invocar els guardians originals del Necronomicó (el llibre dels morts ideat per la ment malaltissa del gran tòtem literari H.P. Lovecraft), el productor Robert Tapert i l’estimadíssim actor Bruce Campbell, per proposar-los fer realitat, sota el segell del canal Starz, l’esperat retorn d’Ash Williams.
La notícia, feta pública a la Comic-Con de San Diego de fa més d’un any va caure com una bomba, un d’aquells moments que posen els pèls com escàrpies els fans. Alhora, però, neguit, preocupació, desconfiança per fer tornar a un antiheroi de les dimensions d’Ash Williams per a no res, o pitjor: per cagar-la. Dits creuats durant més d’un any, tot i que la implicació del trio fantàstic original en el projecte, el dotava de força, i moltes, moltes bones sensacions. Finalment, la passada nit de Halloween es va estrenar el primer episodi, el pilot d’aquesta Ash vs. Evil Dead, i us haig de confessar que visionant-lo em vaig emocionar. Veure els noms de Raimi, Campbell i Tapert junts de nou als crèdits, i signant el primer la direcció del pilot, em va transportar a la meva preadolescència, devorant films de gènere de sèrie B i Z de tot tipus. En aquella tendra etapa vital tenia el costum d’aixecar-me i aplaudir les escenes o pel·lis que més m’agradaven. Entre el top ten, clar, Evil Dead.
El pilot, doncs, com no podia ser d’una altra manera, és una concessió en tota regla als fans, començant per la presentació del personatge a la seva caravana, que paròdia la mítica i frenètica seqüència de muntatge de la saga original, en la qual l’Ash es talla la mà dreta i es col·loca en el seu lloc una serra mecànica al canell, però en aquest cas col·locant-se una faixa per dissimular la panxa cervesera. Els anys passen fins i tot per a l’Ash! A aquesta escena li segueix una a un bar de mala mort carregada de sexe brut que quintuplica tot el sexe vist fins ara a The Walking Dead; una altra escena amb uns agents de policia inspeccionant una casa endimoniada que ens remet a les seqüències més espantoses i gore de Posesión Infernal i Terrorificamente muertos; i el passatge més freak de l’episodi, amb l’Ash lluitant contra una nina amb l’slapstick com a excusa, emulant la mítica lluita que va protagonitzar dècades enrere contra la seva pròpia mà posseïda.
En resum, una declaració d’intencions en tota regla del que ens espera en aquesta primera temporada de 10 episodis, amb un arrencament estructurat en dos flashbacks clarividents; el primer, el que justifica aquesta nova i ‘fumada’ invocació del mal, l’excusa de la sèrie (sabrem d’on surt el Necronomicó i quins perills amaga?); i el segon el que explica com va començar tot, recuperant nostàlgiques imatges del film original. Finalment el clímax, una escena final amb l’Ash arraconant el seu inicial perfil de loser en companyia de la Kelly i en Pablo, qui seran -intuïm- els seus dos escuders, i desempolsant per obligació el rol d’antiheroi croat combatent del mal, retallada en una mà i serra mecànica acoblada a l’altre, mirant a càmera i dient que està preparat pel que hagi de venir. Humor, sang, sexe, terror, horror i els mítics travelling frontals subjectius sobrevolant les localitzacions, tot encabit en quaranta-cinc minuts de metratge magníficament narrats, tremendament curts. Qui en dóna més?
Només puc afegir que un cop vist el pilot em vaig aixecar i vaig aplaudir fins a sagnar. L’espera ha valgut la pena. Ara només toca gaudir d’aquesta primera temporada, i de la segona ja pactada, sempre que les audiències acompanyin (no oblidem que és un producte força sectari). De moment, l’estrena als Estats Units ha estat tot un fenomen i IMDB ha puntuat el pilot amb un 9,4. Molt poca broma.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat