La segona temporada de The leftovers es va estrenar el 4 d’octure i com qui no vol la cosa ja se n’han emès sis dels deu capítols. El retorn s’ha fet esperar, feia més d’un any del final de la primera (que lluny que queda el fantàstic The prodigal son returns), però l’espera ha valgut la pena. Ubicació nova, personatges nous, preguntes noves però la mateixa sensació de desconcert després de cada capítol, fan que la sèrie de Damon Lindelof sigui millor en aquesta segona entrega. També hi ajuda el fet d’haver deixat enrere l’obra de Tom Perrota, les trames del llibre es van esgotar en la primera temporada i per tant se n’han creat de noves. Deslliurada doncs de la pressió que sempre exerceixen els llibres sobre les adaptacions, les noves trames es tracten amb més calma, amb un ritme més pausat i, d’aquesta manera s’assaboreixen millor.
Abans d’entrar de ple en el contingut d’aquesta segona temporada em sembla que és convenient comentar el canvi de to en la intro. Sabent l’argument de la sèrie, veure la intro en la primera temporada era una tortura (deliciosa, per cert): imatges d’una espectacular pintura on es mostraven escenes simbòliques de la gran desaparició acompanyades d’una música tètrica que et feia posar en situació per l’allau d’emocions que et trobaves a cada capítol de la sèrie. Ara, però, tot i que les imatges també ens mostren situacions en què les persones absents són les protagonistes, la música i el to són completament diferents. Aquest fantàstic Let the mistery be ens convida a fer precisament el que molts personatges de la sèrie pretenen: deixar-nos de preguntar el perquè del gran succés, si va ser un fet diví, si tornarà a passar o si els desapareguts apareixeran un bon dia com si no hagués passat res. Ens convida simplement a conviure amb la incertesa i crec que aquesta és la principal condició per gaudir amb The leftovers.
Els tres primers capítols de la sèrie són simultanis, serveixen per posar-nos en situació i veiem la mateixa part de la història des de tres punts de vista diferents. El primer és el de la família dels Murphy amb en John (Kevin Carroll) i l’Erika (Regina King) al capdavant. Aquests seran els nous veïns de la meitat de la família Garvey, que canvien Mapleton per Jarden (rebatejat com a Miracle), un poble on no va desaparèixer ningú el dia de l’ascensió i que a causa d’aquest fet s’ha convertit en una espècie de lloc de pelegrinatge per a molts que passen setmanes senceres acampats als afores esperant el moment per entrar-hi. De fet, el primer capítol es titula Axis Mundi, concepte que fa referència al centre del món, a un lloc sagrat i d’alt valor simbòlic, a la connexió entre el cel i la terra. L’arribada dels Garvey a Jarden centra el segon capítol de la temporada, on veiem els esforços que fan els nostres protagonistes per aconseguir instal·lar-se al poble, traduïts en el fet de pagar una morterada per una casa que amb prou feines s’aguanta dreta. La sensació de seguretat que pensen que els proporcionarà viure a Miracle no té preu. Finalment, el tercer punt de partida el tenim en una trama que sembla que serà totalment independent a la del poble esmentat. Aquesta la protagonitza l’altra banda de la família Garvey, la Laurie i el Tom, que segueixen una particular guerra amb els Guilty Remnants, els quals després de perdre la seva líder, sembla que responen a les ordres de la Meg. Sortir d’una secta per crear-ne una altra té sentit? Potser sí, si els teus seguidors estan tan perduts que no saben en què creure.
Pot semblar que en una temporada de deu capítols, gastar-se’n tres per posar en situació l’espectador en són massa, però no és el cas. La primera temporada va acabar amb molts fronts oberts, i era necessari prendre’s aquest temps per veure com havia evolucionat la història. A partir del tercer capítol la temporada gira al voltant de la desaparició de la filla dels Murphy, qui pot haver estat víctima d’una nova marxa sobtada.
Sempre he pensat que The leftovers és una sèrie per sentir-la, o fins i tot patir-la. Has d’estar preparat i obrir-te a rebre l’allau d’emocions que experimenten els seus personatges. Per exemple, tenir l’absoluta sensació de no estar entenent res, com fa en Kevin, quan es desperta xop enmig d’un llac buit amb un totxo lligat al peu acompanyat de la seva estimada Patti, que li fa de guia tot i ser a l’altre barri. Sentir el neguit que sent la Nora quan pensa que la seva nova parella ha pogut desaparèixer com ja ho va fer tota la seva anterior família i emocionar-te quan l’obliga a dormir emmanillats perquè no es repeteixin les excursions nocturnes. O que se’t trenqui el cor veient la vida plena d’entrebancs d’en Matt, un dels personatges més desafortunats però més perseverants que s’han vist mai, i amb una fe cega en Miracle com a solució als seus problemes. Òbviament, les interpretacions fan que aquest sentiment arribi a l’espectador. Els nous personatges segueixen amb el bon nivell interpretatiu de la primera temporada. Reduir-ne el nombre, i basar la sèrie en dos grans fronts, també ha estat un encert.
Tota aquesta cursilada dels sentiments no seria possible sense la fantàstica banda sonora de Max Ritcher. En la primera temporada la música ja prenia un paper molt important, omplia de sentit molts dels silencis que ens trobàvem, i això, per sort, continua així. A més, enmig dels capítols ens podem trobar delícies com aquest Where is my mind (Maxence Cyrin) o el Let your love flow (The Bellamy Brothers), que aconsegueixen connectar-nos perfectament amb l’escena. La música combinada amb uns diàlegs excel·lents, ja n’hi ha hagut almenys tres per emmarcar, ens brinden grans moments televisius.
La fe continua tenint un paper molt important en aquesta temporada. Creure en Déu, creure en el que veus, creure en el que sents, creure en el poble o creure en un mateix. Els personatges de The leftovers necessiten tenir fe en alguna cosa, perquè si no estan perduts, i això es fa palès en el que hem vist aquesta temporada. Els que tenen fe avancen, millor o pitjor, però avancen. La resta, que intenta demostrar que tot té una raó i que els miracles no existeixen, van a les palpentes aquí i allà carregant-se la fe dels altres. I a nosaltres ens passa el mateix: qui creu en aquesta sèrie per tots aquells sentiments que li provoca més que per intentar entendre tot el que passa, la gaudeix. La resta, pot preguntar-se com un ocell enterrat en una caixa de cartró pot seguir viu, o per què una simple abraçada d’en Tom pot fer desaparèixer tot el dolor que es porta dins, però aquests misteris difícilment tindran resposta. Si la tenen millor, seran regals inesperats, però aquesta no és la missió de la sèrie.
Queden quatre capítols per acabar una temporada que es farà curta. Jo crec en The leftovers, i tu?
Autor: Àlex Oliva
Mataroní de naixement i Terrassenc d'adopció. Administratiu, community manager i estudiant de màrqueting. Com molts, vaig començar a consumir series amb Lost i ja no he parat.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/lalexoliva
- Facebook: https://www.facebook.com/alexoliva86