Hi ha una escena d’Ocho apellidos vascos, la de Koldo despertant-se a casa de Merche, que deixa molt clara la intenció de la pel·lícula: enfotre’s únicament dels bascos de les Provincias Vascongadas. Perquè és clar, hi ha altres símbols que no es toquen, són immaculats, com els que es troba Koldo a l’aixecar la vista del llit: el toro bravo, la bandera espanyola, el Rei, la Virgen María i la Guardia Civil…
I els sevillans? direu. Doncs resulta que aquests, jugant amb els tòpics, només se’ns mostren com uns mantes de cuidado, molt salameros ells, que es passen el dia fotent-se finos i rajant de catalans i bascos.
Pensareu que som massa primmirats, però resulta que a mi, de ben petit, em van inculcar que per riure’s dels altres abans un ha de saber riure’s d’un mateix. D’això sí que en sabem els catalans (només cal veure les hòsties que reparteixen a tort i a dret els de Polònia o, anant més lluny, quan érem petits escoltant els comentaris d’en Capri sobre la nostra idiosincràsia). I ja no diguem els britànics, amb el seu habitual humor tant afilat com autoparòdic.
Amb l’estrena de la segona entrega, Ocho apellidos catalanes, la cosa no canvia en aquest sentit i el patetisme canyí rellueix novament per explotar fins a la sacietat els tòpics que sempre volten als catalans: que som uns pesseterus i uns classistes que volem independitzar-nos perquè ens pensem que així mantindrem el nostre estatus econòmic i continuarem sent uns éssers superiors (amb això, em sap greu, en Florentino i alguns dels seus galàctics ens guanyen de carrer).
I els sevillans? Tranquils, continuen sortint, ara ja per ni per fer riure sinó per defensar allò immaculat: la madre Patria, aliant-se amb la Guardia Civil perquè la canya no es trenqui.
El bastard Jep Soler ja es va avançar la setmana passada fent una ocurrent crítica sense haver vist la pel·lícula. Com un campió! I no com altres crítics, que ho fan sovint i ho dissumulen… La veritat és que jo no puc afegir gaire més del que el meu col·lega deia, perquè la va encertar de ple i, a més, es va estalviar algun euro (que per això som catalans, no diuen?!). Ocho apellidos catalanes, certament, és ridícula i, tot sovint, de vergonya aliena. No funciona com la primera, que si una cosa tenia era ritme, era àgil i, a estones, inspirada. Una altra cosa, insistim, que tenia molta mala llet ideològica i era clarament una mofa a costa dels altres i, per tant, deplorable al meu parer. Però aquesta vegada ni això, i el que és pitjor, no fa ni riure i avorreix, que ja és penós tractant-se d’una suposada comèdia.
Amb aquesta seqüela són moltes les coses que s’han deixat pel camí. Per exemple els personatges principals repeteixen clixés però ara resten desdibuxiats absolutament. Només Carmen Machi i sobretot Karra Elejalde (pel seu carisma) aguanten en alguns moments l’enfosament absolut del vaixell. Dani Rovira i Clara Lago es limiten a jugar al romanticisme mal entès. Sorprenentment, la que se’n surt millor de tot plegat és el personatge de Rosa Maria Sardà, que es menja amb patates a la resta. De Berto Romero ni perdre el temps parlant-ne, perquè el seu ridícul és tant majúscul com a hipster impossible que no seria prou moderat expresant el que sentia mentre apareixia a escena. Com quan descobrim que a la nostra estimada (o no) Girona no hi ha frikis de Joc de trons sinó una comunitat de modernets de merda que no coneixíem. Serà qüestió que ens deixem barba a l’estil talibà, per estar a l’última en aquesta Catalunya irreal on als pobles com Monells es passen el dia menjant calçots, ballant sardanes i aixecant castells. Serà qüestió, doncs, de posar-nos espardenyes de beta quan sortim al carrer.
Sap greu, bastards i bastardes, la gallina d’or ja no pon ous d’or amb condiment, perquè ja ni per encardar-se’n dels catalans dóna.
Per quan un Ocho apellidos castellanos? A la tercera va la vençuda?
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn