Life és vida, però també és una revista americana que va impulsar el fotoperiodisme amb grans reportatges il·lustrats. La pel·lícula d’Anton Corbijn juga amb les dues accepcions de la paraula per retratar un període de la curta vida de James Dean.
Per fer aquest retrat, Corbijn, que a banda de cineasta també és fotògraf de celebritats, se centra en la figura de Dennis Stock, l’autor que amb la seva càmera va immortalitzar les imatges més icòniques de Dean. La pel·lícula retrata com Stock coneix Dean en una festa del director Nicholas Ray i com aquest veu en l’actor una icona d’un nou moviment que ni ell mateix sap explicar gaire bé de què es tracta. Stock insisteix a fer un reportatge de fotos íntimes per a la revista Life que ajudin a consolidar la imatge de l’actor, i amb aquest reportatge ell espera poder esdevenir un fotògraf respectat.
Life no és un biopic a l’ús, sinó que Corbijn fa una pel·lícula seguint la seva màxima: «La fotografia ha de dir alguna cosa sobre la persona que fotografies, però també diu alguna cosa sobre tu mateix», així doncs aprofita el procés de realització i publicació de les fotografies per explicar la vida de Dean i Stock, el fotògraf insisteix al llarg de la pel·lícula que vol capturar l’autenticitat de l’actor i és a través d’aquest fet que es va desgranant la vida, les preocupacions, contradiccions, grandeses i misèries d’un personatge que ara com ara és un mite i que les fotos d’aquest reportatge van ajudar a convertir en una icona del canvi cultural i de costums que a mitjans dels cinquanta van protagonitzar molts joves americans.
La pel·lícula descriu, doncs, una història interessant, té una banda sonora de jazz molt atractiva i a més té l’habilitat d’explicar molts detalls sobre Dean de manera natural sense grans subratllats, com ara l’obsessió per la tauromàquia a través d’elements decoratius a les parets de casa seva o la fascinació que tenia per la lectura a través de dues fotos a la seva casa natal, però presenta un problema de càsting important: Dane DeHaan no sembla James Dean i crec que té un problema de sobreinterpretació constant al llarg de la pel·lícula, una cosa semblant li passa a Robert Pattinson, un Stock turmentat i a vegades fins i tot un punt histriònic.
Corbijn, que amb El Americano, Control i sobretot El hombre más buscado em va semblar un cineasta interessant, torna a apuntar maneres amb aquesta pel·lícula, però el producte final queda massa tacat per un càsting, al meu entendre, molt desencertat.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta