‘TWD’ 6 des de la Midseason: la Zombie Walk, els de la W, el Bodhidharma del garrot i la merda de mur d’Alexandria
A+ | a-
Després d’una soporífera quarta temporada i una cinquena força irregular, en què els nostres protagonistes han anat sobrevivint a tot sense que cap dels arcs argumentals plantejats fructifiqués de manera satisfactòria, sembla que els maquinadors d’històries de la producció ens han concedit un petit regal. Sí, bastards, un obsequi de gairebé tres hores d’acció desenfrenada on a la vegada se’ns resol un dels misteris més increïbles d’aquesta ficció: com collons aquests alexandrins no formen part de la dieta dels podrits des de fa temps. Doncs segons sembla, si aquests amateurs de la supervivència han arribat vius i a la vegada mancats d’entrenament fins a hores d’ara, ha estat per l’embús provocat per dos camions a l’estret pas entre el bosc que envolta el poble i una pedrera, l’interior de la qual es troba infestada de caminants evocant un concert dels Metallica, alhora que impedint la repoblació del zombi autòcton per la flora que envolta el mur. Doncs bé, quan en Rick observa amb els seus ulls la gran concentració d’ells, un dels vehicles que provocaven el tap se’n va a prendre pel cul, oferint una ruta directa als caminants abans encallats per gaudir d’un bon menú de carn fresca al poble més proper. I no cal que us digui quin és, veritat?
A grans mals, grans remeis. D’aquesta manera el nostre xèrif preferit, com si d’un organitzador de l’Acocollona’t es tractés improvisa, juntament amb els seus companys i una desena d’alexandrins, una ZombiWalk per desviar el gran ramat de mossegadors afamats, dividint la marxa en dues direccions amb l’objectiu que vagin a pasturar ben lluny de la nova llar de la colla pessigolla. Per a aquesta comesa, es formen un parell d’equips amb el millor de cada casa. Mentrestant, dins dels murs d’Alexandria la Carol es queda a vigilar, no fos cas que vinguessin un grup de tarats amb una W gravada al front, es carreguessin més de la meitat de la gent a l’estil ruandès i provoquessin, estavellant contra el mur un camió, que el clàxon d’aquest exercís de reclam a la mitja torba de caminants en descomposició guiats per en Rick. El resultat de tot plegat: un bon nyap, molta acció, una part important dels passerells de la Vila del Pingüí morts de manera horrible, un dels nostres personatges preferits presumiblement esbudellat, una multitud de caminants agafant número per entrar al bufet lliure alexandrí, i, sí nois, més Talking Dead.
Entre els avorrits capítols després de la traca inicial, ens hem trobat un monogràfic retrospectiu d’en Morgan a l’estil Lost, on se’ns descobreix el motiu pel qual passa de ser una bèstia obsessiva de la neteja al Bodhidharma del garrot. També tenim les aventures de l’Abraham, en Daryl i la Sasha ─els únics que aconsegueixen desviar el seu grapat de mossegadors─ al bosc, on es troben un nou grup de gent amb intencions més que qüestionables i que temo molt que serà on desembocarà ja aquesta punyetera sèrie, perquè fa temps que no té rumb. D’altra banda, entre els murs d’Alexandria: teràpia, desconfiança, un petó lèsbic poc estimulant, un nen cagat i el seu germà repel·lent, l’alcaldessa i el seu altre fill, qui a més d’imbècil és un puto borratxo, i una calma tensa fins al darrer episodi; on del setge més angoixant es passa a una invasió en tota regla després de la caiguda del mur, amb una multitud de morts vivents arrasant les restes del que fou un últim racó de pau, fins que el Rick’s Team va arribar, és clar.
En resum i per no avorrir el personal, tot i el trepidant inici ens trobem amb la mateixa dinàmica des de la quarta temporada, on es divideixen les accions simultànies per capítols i la irregularitat forma part de la marca de la casa. Les històries després de la matança, tot i ser mínimament reeixides, s’estiren en excés, i de tot plegat un es queda amb la sensació que els guionistes no saben aprofitar les trames i es valen de matar a tothom qui no forma part del nucli dur del grup protagonista, per així anar tirant amb les paranoies de tothom qui sobreviu. Ara falta saber com es resoldrà el problema d’Alexandria amb els zombis i els tarats de la W, o com es desenvoluparà la nova amenaça que fa temporades que esperem i per l’absència de la qual, em penso, tot plegat trontolla: un antagonista i una colla a l’altura d’en Grimes i la seva germanor. Així que a veure si amb tots els elements que hi ha sobre la taula per fi la cosa s’anima i el serial recupera el risc de fa tres anys en molts aspectes, però no perdem de vista que és un producte de grans audiències, elles manen, i amb aquesta manera de fer els ha anat de primera des que narrativament la història és un pal. Coses de la televisió o, millor dit, de com un producte ideat per l’underground més trapella i animal s’estableix a nivell mainstream amb totes les conseqüències, la manca de risc entre elles.
Doncs a veure si sona la flauta i ens regalen un parell de temporades en condicions, si més no per als tastadors més exigents de carn podrida. D’ingredients perquè això succeeixi, en tenen.
