Confesseu. Quants de vosaltres sou encara capaços de disfrutar d’un bany nocturn a alta mar o no heu mirat mai el retrovisor amb certa temença de les intencions del camioner que teniu enganxat al darrere del cotxe? Tampoc ens direu que de jovenets no us va passar mai pel cap convertir-vos algun dia en un arqueòleg aventurer o, ni que fos després d’una nit de marxa, imaginar haver vist unes ombres amb forma de ciclistes travessant la lluna plena? Potser no sou d’aquells que esperen que l’aigua d’una bassa comenci a marcar ones en moviment, però sí que teniu interès a visitar ben aviat (si no és que ja ho heu fet) els cementiris dels soldats caiguts a les platjes del desembarcament…
Steven Spielberg és un dels cineastes més influents de la història del cinema. Us agradi o no el cinema que fa, aquest senyor ha marcat les nostres vides. A uns més que no pas a altres, en això hi estarem d’acord, com que segurament entre Els Bastards no hi ha ningú més adepte a tot allò que fa el director de Tiburón que un servidor. Perquè jo sí, ho confesso, a mi Spielberg em toca l’ànima, la fibra i tot allò digne de ser sensible. Com ho ha tornat a fer un cop més amb la seva nova pel·lícula, El puente de los espías, un film que, vist el tràiler, poc prometia, i en canvi, vista la pel·lícula, us puc assegurar que la clava a la diana.
El puente de los espías és pur cinema clàssic, del bo. Una pel·lícula feta com les d’abans, en el bon sentit: aplicant academicisme, però també ficant-hi ànima a l’hora d’explicar la història d’un home bo, d’aquests que tant agraden a Spielberg, que per poder-ho fer ha tingut la complicitat d’un repartiment en estat de gràcia. Amb El puente de los espías s’apropa més al model ja tractat amb La llista de Schlinder i Atrapa’m si pots, aplicant-hi l’esperit de Frank Capra a l’hora de tractar aquests personatges tan tocats pel bonisme ben entès i el del Hitchcock de Cortina rasgada i Topaz quan entra de ple al terreny del thriller d’espionatge. I atenció, pareu màquines, amb un component humorístic que pot sorprendre a més d’un, fins que al títol de crèdit final t’adones que el guió ve servit, entre altres, pels germans Coen.
Ambientada en el moment en què la guerra freda era més calenta, en la primera part del metratge es mostra la relació que s’estableix entre un espia soviètic, Rudolf Abel (Mark Rylance), detingut pels americans, i l’advocat James B. Donovan (Tom Hanks), que es veu en l’obligació professional i moral de defensar-lo. En aquest primer tram, ens trobem amb una pel·lícula d’advocats sense gaires més paràmetres, pura i dura, on contemplem com un cavaller sense espasa (un extraordinàriament contingut Mark Rylance) s’enfronta a un judici que no és judici, per molt que els americans així li ho venguin.
En la segona part, ja desplaçada l’acció al Berlín on s’aixecava el mur que acabaria dividint el país, Europa i el món en dos, James Stewart passa el testimoni a un altre James Stewart, en aquest cas l’advocat que interpreta Tom Hanks (en un dels millors papers de la seva carrera), per explotar tots els temes recurrents d’una època marcada pel pànic nuclear, la paranoia comunista i els enemics íntims sorgits a un i altre costat del teló d’acer.
Sé que alguns criticaran precisament aquest bonisme remarcat que defineix els dos personatges principals. I ja no diguem l’emotivitat amb què impregna sovint moltes escenes o el patriotisme inherent a la seva defensa de la justícia nord-americana. Però això són minúcies quan ens trobem davant d’un cinema majúscul, exhibit per aquest narrador impecable que sap descriure com ningú les pors que ell mateix va viure en persona quan era un nen (en aquesta ocasió, identificat clarament amb el nen del film) i fer un retrat perfecte (com el que Abel entrega a Donovan) d’aquests herois silents, homes bons i, sobretot, ferms, en un temps en què malauradament no n’abunden, ni a dins ni a fora de les pantalles.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn