Us parla Bob Merrick.
El casc d’un soldat imperial tacat de sang…. sí, els blàsters fan ferides de veritat, i aquestes sagnen per primera vegada a la galàxia llunyana. Una família trencada, una herència familiar maleïda que no vol desaparèixer, com l’eterna lluita del bé ─si és que aquest existeix─ contra el mal ─que no és clar que es pugui definir tampoc. La lluita desesperada d’un pare per recuperar el seu fill, amb l’inesborrable imatge de la llum d’un sol llunyà que s’apaga i que enfosqueix una escena on ens quedarà gravada a la retina la carícia, suau, delicada, que fa un pare a la galta d’un fill perdut abans que li arribi la foscor. Star Wars: El despertar de la força és el retorn a univers icònic i familiar, però aquesta vegada totalment dignificat.
És igual que s’hagin de destruir una, dues o tres estrelles de la mort; és igual que s’hagi de desconnectar una altra vegada un escut protector i, la veritat, també és igual que hi hagi una planeta desèrtic, un altre de selvàtic, una cantina, una nova batalla en un planeta gelat i que s’hagi d’entrar fins al moll de l’os d’una superestructura o el dolent porti màscara, estigui al costat fosc i la seva espasa sigui de color vermell. I també és igual que la crítica, com ja va fer el 1977, la torni a deixar verda. És més, també importa un rave que J.J. Abrams no s’hagi arriscat, que ho hauria pogut fet, esclar. Res de tot això importa, si més de moment. Som davant un treball reverencial, fet des de l’amor a una saga, a uns personatges que, trenta anys més tard, pagaran el preu de les seves decisions, com ara la d’una princesa que es va enamorar d’un mercenari de cor noble; la d’una catifa (felpudo) amb potes lleial fins a la consumació dels temps i la d’uns robots que són més humans que molts veïns del replà de l’escala. Però sobretot la tragèdia, amb el retrobament amb una nissaga maleïda i trencada, consumida per un poder difícil de controlar; com el que et dóna aquella droga que, en paraules de Carlos Castaneda, et pot fer sortir el millor, però també el pitjor. I, finalment, la d’un home que es va trencar per dins quan era jove i que, tot i haver salvat el seu pare, enderrocat un imperi, no del tot com es veu, ara, vell, cansat, i sense pronunciar ni una sola paraula, ens demostra que no ha deixat de patir per una vida robada i un fracàs consumat. Un personatge vençut que haurà de tornar dels confins de la galàxia per tornar-se a enfrontar amb els seus fantasmes en el marc d’una guerra eterna entre el bé i el mal, els Sith i els Jedis, que no té mai guanyadors ni vençuts, perquè tots som monstres i no podem viure els uns sense els altres perquè si no, no hi hauria creixement.
E
l col·lectiu, que per cert va ser present en aquella estrena dels setanta, pensa que som davant un fenomen que va més enllà d’una anàlisi racional, perquè per a molts forma part del nostre ADN cinèfil, encara que ens agradi el documental de Buñuel de Las Hurdes. Som davant un treball cinematogràfic de primer nivell que vol, un altre cop, com en les millors entregues, tenir-nos asseguts a la cadira demostrant que el temps es comprimeix, que el cinema és aquella sensació d’anar-s’ho a passar bé, mentre acompanyes uns personatges coneguts, familiars, i ens endinsem en una aventura lluminosa i fosca a la vegada que el que vol és recuperar la màgia de somiar… sempre que deixis sortir, esclar, aquell aventurer, que no nen, que tots portem dins.
J.J. Abrams, director i guionista, demostra un profund respecte per les pel·lícules anteriors, i, a la vegada, tot i que ja va deixar clar que el seu guió, amb la col·laboració del retornat Kasdan, no seguiria l’univers expandit, tampoc en renega, tot al contrari, n’aprofita idees i les porta al seu terreny. Una demostració d’amor feta des de la indústria, que, i és lògic, el que vol és guanyar diners, esclar. I la mateixa Disney, conscient de tot això, no hi posa el seu logo al davant, sinó el de Lucasfilms, com ha de ser. Tot confegeix un perfecte engranatge que funciona dins de la saga o fora. Un company de sala que no havia vist cap de les pel·lícules, amb quaranta-i-pocs fets, ple de recels, va sortir enlluernat al final de la projecció, mentre em donava la mà. Una prova que el treball s’ha pensat amb dos discursos: emocionar els fans, recuperar els que havien caigut pel camí dels tres primers episodis ─si volen ser rescatats, esclar─, i, finalment, aquella nova generació que n’ha sentit parlar, que ha vist algun dels films de manera desordenada, això si n’ha vist cap, però que ara té l’oportunitat de començar un itinerari nou; som davant un Km0 que no renega dels origens, amb personatges potents nous i amb personalitat, com ja ens passava amb la saga clàssica, i un robot BB8 a l’altura del gran R2D2 ─hi havia el perill que fos el nou Jar-Jar, res, tranquil·ls. Som davant un film, hereu del millor de la Nova Esperança i l’Imperi Contraataca. Una entrega que que té molt de Bíblia, plena d’autoreferències, fins i tot imperceptibles, que permetrà fer tornar a endinsar-se a l’hiperespai el gran Falcó Mil·lenari amb un nou panell -el vell el va pedre a El retorn del Jedi-volar amb aires nous, lluny ja fins i tot de l’herència del seu creador George Lucas, que deixa anar, finalment, la seva creació i, amb això, li retorna l’esperit que havia perdut.
Mireu: és igual que s’hagin tornat a rodar, i juntes, les tres pel·lícules capitals i nuclears de la saga, o, com diria algú des d’Hamburg, que siguem davant un clon, que no li pot faltar raó, també és cert. És igual que a l’estrena hi vagi algun notes que no hi entén un borrall i opina de tot i que per fer-se el modern porti indumentària de Star Trek i, a més, fent la salutació vulcaniana. No ha entès res: Star Wars és fantasia, space opera, mentre que Star Trek és ciència-ficció. És igual que algun cahierista digui que aquest pel·lícula s’ha de veure amb 3D perquè si no no hem apreciat res… i els que tenim ambliopia, com un servidor, i no podem veure el collons del 3D? Què? Un altre notes. Mireu tot això és igual. Els que vam assistir als Ocine de Girona a les dotze i cinc de la nit, ja en ple divendres, alguns vestits de Jedis, Darth Vader o Princesa Leia, a tots aquells que asseguts a la sala número 3 ─que la força la beneeixi sempre des d’ara─, vàrem cantar a cappella mentre esperàvem la projecció l’icònic tema de John Williams, al compàs d’un il·luminat de més de cinquanta que ens dirigia amb un sabre de llum a la mà ─prou de dir-ne espasa làser, sisplau!─; a tots aquells que vàrem tornar a veure les lletres grogues que s’allunyen cap a l’infinit, però sobretot aquells que ens vam tornar a deixar emportar per una saga lluminosa i, a la vegada tràgica, molt tràgica, va dirigit aquest post. La força estarà amb nosaltres… sempre.
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas