La saga literària del caçafantasmes Odd Thomas, creada pel prolífic Dean R. Koontz l’any 2003, va veure la llum cinematogràfica deu anys més tard de la mà de l’oblidat Stephen Sommers (La momia, Van Helsing, El Rey escorpión, G.I.Joe). El film, que si bé inicialment podia semblar una bona notícia pels amants d’aquell tipus de films protagonitzats per detectius d’allò paranormal encabits en una trama a mig camí entre el cinema negre, l’acció i els fenòmens paranormals, ha acabat sent una proposta més aviat fallida.
El principal problema d’aquesta proposta rau en la narració accelerada, directa i detectivesca que Sommers (autor de Deep Rising, sens dubte la joia de la seva irregular filmografia) pretén conferir al film des del minut zero. Precisament, aquest tipus de narració és el que ha fet popular els relats originals, sí, però adaptar un estil d’escriptura al material fílmic és una altra cosa que s’ha de saber. El jove Odd Thomas (en espanyol ‘Raro’ Thomas) se’ns presenta durant els primers minuts del xou, ens explica qui és, la suposada doble vida que porta, quines habilitats té (té un sisè sentit, és a dir, que veu fantasmes i te premonicions) i com les utilitza per combatre el mal, però tot això ho fa en off -com manen els canons dels millors films detectivescos- i de cop, matant alhora qualsevol tipus de sorpresa en aquesta línia. És per això que el film passa a centrar-se exclusivament en l’acció, en una suposada conspiració criminal que s’està forjant a Pico Mundo, el poble on es desenvolupen tots els esdeveniments, i en la creixent i inquietant aparició d’uns éssers carronyers, els Bodags, que sempre deambulen les zones on prèviament s’han de produir grans matances.
Una altra conseqüència de tot aquest batibull és que els personatges protagonistes no quallen en absolut; tot és massa bonic, tot els hi va massa genial, i quan alguna vegada les coses es torcen, no hi ha qui es cregui res del que els hi està passant. Que els actors principals i els diàlegs semblin extrets d’una sèrie de la MTV deu tenir alguna cosa a veure, també. Només l’aparició (inexplicable, per altra banda) del sempre eficient Willem Dafoe donant vida al comissari de policia de Pico Mundo (que manté una mena de vincle fraternal amb Thomas), l’acció trepidant i uns efectes que per moments semblen més que decents, salven la cinta del despropòsit total.
En definitiva, Sommers falla tant en el guió que li acaba sent impossible redreçar l’entramat i arreglar-lo apel·lant a la seva principal i més coneguda virtut: la direcció i tractament de l’acció. En conseqüència, el que podria haver estat una proposta molt més equilibrada i propera a l’entranyable i sempre reivindicable The Frighteners (el darrer i més gran film de Peter Jackson abans de vendre’s al costat fosc de l’avorriment i la pedanteria), el gran referent del film, acaba sent un succedani descafeïnat de Buffy Cazavampiros. El que podríem definir com una castanya. Llàstima.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat