Fa un parell d’anys vaig publicar la meva por que la companyia Disney es fiqués a l’univers Star Wars amb el perill que ensucrés la saga original, la bona vull dir, amb Star Wars (1977), L’Imperi contraataca (1981) i El retorn del Jedi (1983).
Em vaig equivocar. No ha passat així exactament. Han sigut més subtils.
La direcció de J.J. Abrams va ser una sorpresa, relativament agradable per a alguns, ja que el director ens havia fet unes bones primeres tres temporades de Lost i un Star Trek (2009) potable, tot i que tinguéssim por ─molta─ sobretot per altres productes que eren còpies insuficients de films dels vuitanta com ara Super 8 (2011).
Els dubtes, però, varen poder amb els tràilers que feien plorar els seguidors més acèrrims i que ens transportaven a la nostra infantesa, sobretot per jugar amb l’espera de l’estrena, com quan ho havíem fet de petits, tocant la nostra fibra nostàlgica com mai ho havia fet una productora, la Disney, que a més ni apareixia, per respecte als primers tres films. Com havia de ser.
La guerra de les galàxies es va estrenar el mes de novembre del 1977 a només dos cinemes de Madrid i a tres o quatre de Barcelona. La bogeria era tal que varen haver de posar-la a altres sales, sempre plenes i amb gent dreta. Jo encara recordo com a l’escola els nens parlàvem de Chewaka, de Hans Solo, de Luke Skywalker i que a més veníem amb cromos i un àlbum ben xulo, que jo volia tenir, i d’un film que encara no havia vist.
Vaig veure La guerra de les galàxies amb sis anys durant les vacances de nadal del 77 a Barcelona. Vaig plorar. Em va canviar la vida. Hans Solo era el meu pare. Luke, el meu germà gran. La princesa Leia, la meva tieta i Darth Vader, el monstre que sempre s’havia d’evitar.
L’Imperi contraataca ja la vaig veure a Girona. Va ser el primer film que vaig anar a veure sol amb els meus germans des de casa i caminant com l’R2-D2. Era al cinema Catalunya i no hi havia gaire gent, la veritat, tot i que segur que no va ser durant la setmana de l’estrena.
L’Imperi contraataca ho tenia tot. Tot. Aventura, amor, el misteri que Darth Vader fos el pare de Luke (no, no ho sabia fins a veure l’escena memorable), el Falcó Milenari i les batalles interespacials, amb uns efectes acollonants. Una delícia. La millor de la saga i un dels deu millors films de ciència-ficció (o fantasia) que s’han fet mai.
El retorn del Jedi ja va ser una altra cosa. Érem al 1983 i ja s’havien fet uns quants films de ciència-ficció de gran qualitat, com ara Blade runner (1982), Fuga de Nova York (1981) o Atmosfera zero (1981). El tema del Jedi era sagrat, esclar, i ens va agradar el film, i fins i tot vàrem seguir amb un altre llibre de cromos, però els Ewoks ens mataven, de veritat. Per què hi va haver de posar els Ewoks i la lluna selvàtica d’Endor? Per què?
Dels films de la dècada del 2000 ni me’n recordo. Va haver-hi espera, esclar. Grans esperances. George Lucas va enfonsar els films a les escombraries més ignominioses. Una desgràcia.
I ara toca entrar a veure Star Wars: el despertar de la força. Tinc entrada per veure-la a Bremen, la ciutat dels tres músics, a les 00.01, en anglès i sense subtitular, amb vuit amics i coneguts bojos per l’univers Star Wars. Quedem abans, a un pub, parlem dels films, de la seva estètica, de Chewaka, de Hans Solo i dels lightsabers. Un és de Califòrnia, un altre de Londres, un és australià, l’altre de Texas, tots amb la mateixa experiència. Xisclem, plorem quan entrem a la sala. La gent està molt nerviosa.
I s’apaguen els llums.
Star Wars 2015 es pot resumir en un perfecte moviment d’indústria i fandom que vol acontentar les noves generacions i les velles, com la meva, sense moure’s de la caixeta dels antics films dels setanta i viutanta, sense innovar, copiant trama i imatges, reciclant conceptes i objectes de la ferralla de les tres primeres com dient: “Ara us agradarà el que veureu perquè el plat que us presento tindrà els mateixos ingredients dels films que tant vàreu estimar en el passat, tot posant-hi un petit toc de modernitat”, com el nou Gollum, emperador digitalitzat, i que fa una emprenyosa picada a l’ullet als films d’El Senyor dels Anells, de Peter Jackson.
Les escenes al Falcó Mil·lenari amb Harrison Ford i la més dramàtica del film també amb Harrison Ford en el paper de progenitor desesperat són tan semblants a L’Imperi contraataca que per moments podem pensar que és el mateix film en situacions lleugerament diferents. És un clonatge molt familiar i fet a posta, com les persecucions per la nau, les escenes del bar (esclar que volíem éssers d’altres galàxies tocant la flauta un altre cop!), els sons de les màquines i les espases làser, la resurrecció d’R2-D2 i C-3P0 o els tres herois envellits, Hans, Luke i la princesa Leia plena de Botox dins d’un estricte marge postmodern de seguretat, sense crear res de nou.
Star Wars: el despertar de la força és com aquella persona amb més de 40 que vol passar pel quiròfan per semblar més jove. L’especialista li diu que hi ha una nova tècnica revolucionària que el portarà a la seva infantesa. Per això ha de passar per un nou sistema anomenat cirurgia clonatge en què li col·locaran el mateix rostre que quan era petit però mantenint les expressions que ha anat acumulant durant els anys.
El resultat és monstruós. I el que és pitjor, la seva família lloa els nous canvis amb una reverència irracional i gairebé religiosa.
J.J. Abrams ha fet més mal del que us penseu. Però potser han sigut els de Disney els autèntics culpables, ja que han agafat la mitologia de Joseph Campbell i l’han convertit en pura mercaderia i màrqueting. Si la Star Wars original era una crítica subtil de la guerra del Vietnam que va col·locar elements bèl·lics en un Hollywood que havia deixat el gènere feia temps per la inoperància de les polítiques de Nixon, J.J. Abrams reempaqueta el producte buidant-lo de la idea original, exactament igual com va passar amb els contes dels germans Grimm, orfes de la cruesa que els caracteritzava amb Disney, que els va reciclar en ventafocs, sirenetes i blancaneus estèrils però eficaces i sobretot màgiques tan per a nens com per a adults, com el castell artificiós de la Bella Dorment de Disneylàndia.
Star Wars 2015 no té ànima, tot i que sembli que sí que en té. I aquí radica el seu èxit. Continueu buscant mitologia en la buidor.
Mentrestant Disney continuarà fent caixa.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo