L’estrena del nou film de Star Wars ha propiciat comentaris i crítiques de tota mena. Es revisen les antecessores i es comparen amb l’obra de J.J. Abrams, però pocs s’aturen en els orígens de la creació de George Lucas. Sabíeu que Flash Gordon va ser una influència essencial per a la pel·lícula? Fins i tot els monyos ridículs de Leia ens remeten al còmic. Us ho expliquem en imatges.
Al George Lucas adolescent li encantava veure els serials cinematogràfics dels anys trenta sobre Flash Gordon, inspirats en el personatge de còmic creat per Alex Raymond el 1934, que s’emetien a la televisió de l’època. Anys després, ja convertit en un jove director, va voler adaptar a la gran pantalla les històries de l’heroi que tant l’havien apassionat. Acabava d’estrenar THX1138, un film que la crítica va considerar excessivament mecànic, fred i cerebral, quan va pensar a canviar totalment d’estil. Flash Gordon era una opció excel·lent, i s’hi va llançar. Però res no va resultar com ell desitjava.
Fa uns anys Francis Ford Coppola va comentar: «George Lucas volia fer Flash Gordon […], es va reunir amb els propietaris dels drets, però ells no s’ho van prendre seriosament […] Així que va agafar els tràilers [dels serials] […] i va crear el seu Flash Gordon.»
En realitat, els drets del còmic ja havien estat adquirits pel productor Dino de Laurentis que volia que Federico Fellini en dirigís l’adaptació cinematogràfica, però a l’italià no li va interessar. El projecte va passar per les mans de directors com Nicholas Roeg i Sergio Leone, fins que finalment Mike Hodges la va portar a la gran pantalla el 1980.
George Lucas es va quedar sense el seu caramel, però ningú podia impedir que apliqués el llenguatge visual del còmic i dels serials de Flash Gordon que tant li agradaven, al seu projecte Star Wars. Per començar, tot just al començament del film, va usar el mateix recurs: les sinopsis d’obertura que sembla que s’allunyen de l’espectador desplaçant-se cap amunt.
Mons paral·lels
A partir d’aquest principi d’impacte, Lucas recrea al seu Star Wars alguns dels ambients del còmic. El que a l’obra d’Alex Raymond eren les regions del planeta Mongo, cadascuna amb un ecosistema propi: Frígia, el món gelat; Arbòria, la selva; Coràl·lia, el món submarí… a Star Wars es van convertir en planetes. Molts amb un hàbitat únic, una cosa bastant inversemblant: Hoth, el món gelat; Endor, el món selvàtic; Bespin, el planeta gasós.
Així, a L’Imperi contraataca, el planeta Hoth és un món gelat que Luke Skywalker recorre al principi del film dalt del seu Tauntaun. Imita els soldats cavalcant sobre els ocells de neu de l’episodi de Frígia de Flash Gordon.
Al final de L’Imperi contraataca, la ciutat dels núvols del planeta Bespin, administrada per l’amic de Hans Solo, Lando Calrissian, s’inspira en la ciutat dels homes-falcó de Flash Gordon, governada per Vultan. Tant a Star Wars com a Flash Gordon, les dues ciutats són governades per un malvat que acaba unint-se als nostres herois: Luke Skywalker i Flash Gordon, respectivament.
La combinació de plantes selvàtiques i tecnologia moderna del regne d’Arbòria de Flash Gordon troba el paral·lelisme al paisatge del planeta Endor d’El retorn del Jedi de Star Wars: els poblats dels ewoks del planeta Endor s’inspiren en el cau elevat del poble dels homes-mico que habiten els boscos d’Arbòria de Flash Gordon.
A L’amenaça fantasma, al planeta Naboo hi habiten dues civilitzacions: els naboo (humans) i els gungan (amfibis). Aquests viuen en grans ciutats submarines. Als còmics de Flash Gordon hi ha el regne submarí de Coràl·lia on viuen humans amfibis, que han adaptat els pulmons per poder respirar sota l’aigua.
El pentinat de la princesa Leia i altres personatges
Aquestes són només algunes de les influències del Flash Gordon creat per Alex Raymond a Star Wars. N’hi ha moltes més. Per exemple, l’emperador Ming és l’emperador Palpatine; el rei dels homes-lleó és Chewbacca.
Per acabar, ens aturarem als orígens d’una icona d’estil de Star Wars: el pentinat de la princesa Leia. Des del primer moment l’actriu ho va sentir com una cosa «idiota», però que va acceptar de bon grat per por que no li donessin el paper. S’assembla al de la reina Fria de Flash Gordon, encara que ella llueix una tercera trena enroscada al clatell:
George Lucas va comentar en una entrevista del 2002 a Time un altre origen per a aquest estil: «Quan vam gravar la primera pel·lícula el 1977, vaig treballar de valent per crear alguna cosa diferent que no estigués de moda i va ser així com vaig trobar el look de les dones revolucionàries de Pancho Villa, d’on prové la inspiració. Aquestes cues procedeixen bàsicament del Mèxic de canvi de segle, tot i que, després de l’estrena, es van convertir en una mena de moda».
Però tot un expert en Star Wars, el danès Michel Heilemann, va estudiar les imatges de les adelitas revolucionàries de la dècada de 1910 i va trobar pocs monyos tan elaborats. Ho explica al seu bloc, Kitbashed. Com podrien dedicar temps a pentinar aquestes cues ridícules dones que caminaven centenars de quilòmetres al dia carregant armes, menjar i equipament pesat?
Encara que Lucas sigui un aficionat a l’antropologia, i ens parli de fonts mexicanes, resulta molt més probable que la seva afició als còmics, la ciència-ficció i el cinema sigui la seva gran font d’influència. Es parla de The Dambusters, un film en què apareix una actriu amb uns monyos molt cridaners, i també de la doctora Barbara Gordon, Batgirl, en una escena d’un còmic del 1967. Però a nosaltres ens agrada més pensar que Flash Gordon n’és la clau. Per Heileman també ho és.
Cal recordar com Leia es va convertir en una icona i, en conseqüència, en un producte de marxandatge global. Una fama que va trastocar l’actriu: «George Lucas em va convertir en una nina petita. I també en una ampolla de xampú amb la qual la gent podia aixafar el cap i extreure el líquid del meu coll. L’amabilíssima gent de Burger King em va transformar en un rellotge. I també sóc una figura rara de Lego. Ara hi ha fins i tot un segell, cosa que és genial. Pertanyo a Lucas. Tant, que cada vegada que em miro al mirall he d’enviar-li dos dòlars. Això explica, en part, per què és un home multimilionari.»
La versió cinematogràfica de Flash Gordon de Mike Hodges va ser un fracàs relatiu. Però Star Wars va recollir el desafiament de portar al cinema el seu món visual i ho va aconseguir amb escreix.
Autor: MariJo Jordan i Jordi Ballabriga
Jordi Ballabriga Cases és psicòleg clínic, cinèfil i gran aficionat als còmics. MariJo Jordan és periodista d'El Punt Avui