[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=vBAe581QA9U” /]
Música: The streets of San Francisco Theme Song – Patrick Williams
La dècada dels setanta va ser molt prolífica en sèries policíaques: McCloud, Colombo, Kojak, McMilland y señora, etc. totes emeses a la primera de televisió espanyola i amb gran èxit de públic. Els esquemes eren semblants i s’anaven repetint capítol rere capítol sense cansar el personal que, de fet, ja esperava cada dia una història semblant. El dia que es va estrenar The streets of San Francisco els espectadors van poder gaudir d’un canvi de concepte que els va sorprendre, i que va servir perquè la sèrie obtingués un gran èxit: una parella protagonista i escenes exteriors recurrents.
Van encetar la sèrie amb un capítol pilot espectacular, més llarg de l’habitual i amb una història tancada que semblava més una pel·lícula que un capítol, a més el públic estava acostumat a un sol policia que, gràcies a les capacitats, resolia a cada capítol els casos plantejats, i no un repartiment de protagonisme i al joc interpretatiu. A The streets of San Francisco els dos personatges principals són un detectiu solitari, vidu, amb gran experiència, que ha de treballar amb un nou company sortit de l’escola amb molta teoria i poca pràctica. Un esquema que s’ha repetit en moltes ocasions, com per exemple a Seven, de David Fincher. La química entre Karl Malden (actor expert i que havia guanyat l’Oscar per Un tramvia anomenat desig feia més de vint anys) i el debutant Michael Douglas va funcionar de meravella, i el públic americà es va enamorar de la parella, l’audiència va començar a pujar i l’èxit va traspassar fronteres. Al cap de quatre temporades Michael Douglas ja era reconegut mundialment, gràcies a la sèrie i perquè acabava de guanyar l’Oscar com a productor d’Algú va volar sobre el niu del cucut, la fama li va pujar al cap i va demanar més diners per continuar a la sèrie. La darrera temporada, sense ell, va ser un fracàs i es va acabar l’any 1977 després de cinc anys en antena.
La ciutat de San Francisco també n’és protagonista, les persecucions pels carrers empinats i la multitud d’escenes gravades a l’exterior van donar el dinamisme que moltes sèrie policíaques, que normalment només filmaven en interiors, no eren capaces de transmetre.
De fet a la intro que ens ocupa podem veure com aquests són els elements més presents: la ciutat de San Francisco, amb el pont, el tramvia, els restaurants per degustar crancs, (el Tarantino’s !), la seva gent, i el repartiment protagonista. A cada capítol hi apareixen els actors i, com a característica poc usual, una veu en off ens va anomenant tot l’elenc.
Us he deixat, al principi, la careta de presentació amb Michael Douglas i al final la del seu substitut, Richard Hatch, que després es va convertir en Apolo a Battlestar Galactica, però d’això ja en parlarem un altre dia.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=7GtntZrmHvg” /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1