Per a mi, Alan Rickman sempre ha estat i serà Severus Snape, aquell maliciós i miserable professor de l’escola de Hogwarts, que en el fons (molt en el fons) era bo. Com el personatge que encarna, sens dubte el més complexe i psicològicament ric de la saga literària de Harry Potter creada per J.K. Rowling, tant ben adaptada al cinema, Rickman ha sabut com pocs interpretar els dos vessants més radicals de la condició humana: la bondat i la maldat.
Alan Sydney Patrick Rickman (21 de febrer de 1946) va morir ahir a l’edat de 69 anys. Sí, la mateixa edat que el seu paisà, l’etern David Bowie, que també ens va deixar fa pocs dies per culpa d’un maleït càncer. Nascut en una família de classe obrera, va forjar-se com bona part de la gran fornada d’intèrprets britànics als escenaris. En el seu cas a la prestigiosa Royal Shakespeare Company, on va treballar aquesta veu (Rickman és tot veu) que l’ha fet cèlebre i esdevenir un dels millors actors de la seva generació. Primer al teatre, on va ser tant reconegut. Posteriorment, regalant-nos un grapat de meravellosos treballs cinematogràfics malgrat va començar relativament tard a aparèixer a la pantalla (als 41 anys). Aquí us en recordem alguns:
- Die hard – La jungla de cristal (1988). La seva irrupció al cinema no podia ser més furiosa, encarnant a l’icònic terrorista Hans Gruber, que no parava de donar pel sac al pobre Bruce Willis. Hi personifica el mal, diabòlic, en un duel antològic a trets, però també per superar en sarcasme al no menys mític John McLane. Va estar a prop, però els bons, almenys a Hollywood, sempre guanyen. Com a curiositat, resulta que el paper se’l va guanyar tan sols dos dies després d’aterrar a Los Angeles, a l’edat de 41 anys.
- Robin Hood: Príncep dels lladres (1991). Això de fer de dolent se li donava tant bé que va repetir l’experiència fent de Sherrif de Nottingham. El resultat, un dels personatges més odiosos de la història del cinema, tant ben interpretat que se’n va endur el Bafta com a actor secundari. Entre ell, l’aparició estelar de Sean Connery, Morgan Freeman, Mary Elisabeth Mastrantonio, la música de Bryan Adams i malgrat el pentinat horrorós de Kevin Costner, el film és una delícia.
- Sentit i sensibilitat (1995). Buf, quantes llàgrimes ens va fer derramar canviant absolutament de rol, interpretant ja el bo bonàs del Coronel Brandon en aquest esplèndid film d’Ang Lee. Va actuar al costat d’Emma Thompson en aquesta adaptació del clàssic de Jane Austen, però va ser enamorant-se de la bella Marianne de Kate Winslet que aquest, com tants altres bastards que no ho confessaran, vam somicar dissimuladament en la penombra de la sala fosca.
- Love actually (2003). Potser va guanyar el Globus d’Or pel seu paper a la minisèrie/telefilm Rasputin, però la majoria el recordem fent de Harry, un director d’una agència de disseny que es lia amb la seva secretària, novament amb Emma Thompson com a partenaire. La pel·lícula obligada per veure per Nadal.
- El perfum (2006). I és clar, qui no el recorda com a Antoine Richis, el pare d’una de les víctimes del memorable assassí caçador d’essències Jean Baptiste Grenoulle, interpretat per Ben Whishaw. Els que vam tenir la sort d’estar al rodatge gironí, encara no hi ha dia que quan passeges sota l’arcada de la pujada de Sant Martí no sentis ressonar la seva veu, quina memorable veu. Al Museu del Cinema també el recorden per la visita entusiasmada que hi va fer.
Des del 2001 fins al 2011, Rickman va intervenir en cadascuna de les vuit entregues que es van fer de la saga cinematogràfica Harry Potter. El seu personatge, a banda del trio protagonista, va superar en popularitat fins i tot al del benerable Dumbledore. I en bona part això es deu a la seva brillant interpretació. S’hi va posar tant en el seu paper que el 26 d’abril de 2011 no es va estar d’escriure una carta de comiat per als seus fans, publicada a la revista Empire. Llegir-la ara dol, i ja no diguem com ho es deuen sentir Daniel Radcliffe, Emma Watson o Ruper Grint. Els fans aquesta vegada li han correspost i entre les moltes imatges que s’han publicat a les xarxes socials em quedo amb el gif en què es poden veure les mans alçant les baretes enlaire. A la pel·lícula eren per acomiadar la figura de Dumbledore. En aquesta ocasió són per retre homenatge al professor Snape. Jo també m’hi sumo:
“Descansi en pau, Alan Rickman. Llarga vida, Severus Snape!”
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn