De Tom Hooper sempre en destaco una pel·lícula, Damned united, aquell biopic que explicava l’experiència fallida de Brian Clough, un dels entrenadors més grans del futbol anglès, al Leeds United. Després, amb John Adams, una sèrie històrica sobre aquest pare fundador dels Estats Units, vaig tornar a veure el Hopper que m’agrada. A The king’s speech i The miserables, Hopper no va passar de ser un director solvent, a The Danish girl continua en aquesta línia, tot i que la pel·lícula és pitjor que totes les abans citades.
Basada en els diaris d’Einar Wegener, un artista danès transsexual, que inicia una lluita i un camí molt tortuós per intentar convertir-se en dona en un món en què tot són impediments, la pel·lícula s’inicia amb una crisi creativa (més ben dit mercantil) de la seva dona, els quadres d’aquesta no es venen, i un marxant li aconsella que busqui un nou model, Gerda (aquest és el nom de l’esposa) opta per demanar a Einar que es vesteixi de dona, i ell accepta gustós, però aquests moments com a model femenina, fan que Einar vulgui canviar i esdevenir per fi, Lili, el seu alter ego femení, i opta per intentar fer possible allò que ella vol tot i els obstacles que haurà de superar, personals, matrimonials i socials.
Ja veieu que estem parlant d’una pel·lícula que explica una història de rebel·lió i transgressió, però s’explica d’una manera tan canònica i clàssica que la fa tan previsible com insulsa i per moments avorrida; la suposada gran interpretació d’Eddie Redmayne pot arribar a produir l’efecte contrari al que es volia, i en alguns moments acabes fart de la seva interpretació massa emfàtica, i no empatitzes del tot amb un personatge pensat per això. Alicia Vikander està molt millor que Redmayne i el seu personatge acaba sent molt més creïble.
La pel·lícula està plena de subratllats i algunes escenes de vergonya per als altres com una coreografia dels dos personatges protagonistes entre moltes peces de vestuari femení o una imitació de la noia d’un peepshow que a qui els escriu se li va fer eterna.
Hopper parla de transgressió seguint tots els cànons, hauríem agraït més rebel·lia, la mateixa que Einar va demostrar a la seva vida, en una pel·lícula que no sé si qualificar-la de correcta a seques, el que sí que puc dir és que és avorrida i sense ànima.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta