Durant els anys vuitanta acostumava a anar assíduament al desaparegut videoclub Girona, a la recerca de tot tipus de films. Llogar les pel·lícules de terror ─el meu gènere preferit─ significava passar pel filtre dels dependents, que em miraven amb cara de sospita, com si fos el nen de la Profecia, i em prohibien més d’una vegada treure els articles més estimats, i aquest fet formava en mi un malestar interior de pària que encara ara recordo i pateixo.
Portar els films fins a casa amb aquella caràtula vermella significava transportar clandestinament material prohibit, havent après que les havia d’amagar a la motxilla de l’institut, per evitar la mirada del policia de trànsit, el venedor de diaris del quiosc del meu barri o la veïna del pis de baix, seguidora incondicional de Jordi Pujol.
Les meves pel·lis eren, però, meves i només meves. I els zombis varen jugar una part importantíssima de la meva cultura audiovisual com ara Zombie 2, de Lucio Fulci (1979), El despertar dels zombis (1978), de George A. Romero, Revenge of the dead (1983), de Paolo Zeder, Hell of the living dead (1980), de Bruno Mattei, Nightmare city (1980), d’Umberto lenzi, Zombie holocaust (1980), de Marino Girolamie i Zombie lake (1980), de Jean Rolin.
Ara des de fa uns anys la moda zombi sembla que s’ha infiltrat en tots els estrats de la població, des d’aquell votant perdut de CiU al membre més devot de l’Opus Dei, passant pel cahierista hardcore que fins i tot apunta a les zombie walks a filla i iaia, s’hi fa una selfie, i la passa a la xarxa per dir: «Mireu-me, mireu-me que guai sóc.»
Amb tot això vull dir que l’empatx zombi ha calat tant en el món de la televisió que el gènere ha permutat en un culebró insuportable, sobretot amb The walking dead, i en menys mesura amb I-zombie, que acaba amb una primera temporada de Z nation infumable.
Sí, Z nation va ser una de les coses més insuportables que es va fer l’any 2014, amb tot els respectes a la crítica positiva d’en Callahan Ruiz al primer episodi, ja que simplement copiava la tediosa The walking dead amb menys pressupost i zombis més penosos. Després d’aquells escombralls, els espectadors teníem ganes d’engolir tot un litre de producte corrosiu desembussant de canonades, però ja sabem que no era una bona idea, sobretot si ens volem mantenir vius al planeta Terra per seguir mirant sèries i fer altres coses menys importants com ara anar a votar o veure Mariano Rajoy per televisió espanyola.
Aquesta segona temporada ha estat, però, una agradable sorpresa. Amb l’amenaça de tancar-los la paradeta, els creadors de Z nation van i es posen xulos i en diverses rodes de premsa diuen que la decadent productora i cadena de televisió Scyfy els dóna llum verda per fer el que els giri. I el resultat és aclaparador.
Aclaparador ja que la trama canvia del tot. Simplement llencen a les escombraries el concepte de grup d’humans perseguits per zombis que han de sobreviure en diversos espais naturals o urbans, i deixen pas a explosions nuclears, caçadors de recompenses amb molta mala llet, una marihuana ultrapotent anomenada Z-weed, una granja plena d’àntrax, plantes híbrides zombificades, àliens esmaperduts, Geoge R. R. Martin menjant-se els seus llibres i una tribu americana d’indis que sembla que són els menys grillats de tots els personatges de la tropa que va apareixent.
Els guionistes s’han afanyat a posar acció de la bona amb trames que van canviant amunt i avall i que deixen l’espectador clavat a la butaca de casa i amb un últim episodi que passa a la platja de Malibú. Finalment podem dir alguna cosa positiva del gènere.
I a respirar. Que ja toca aire fresc contaminat de zombi del bo.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo