Permeteu que faci com l’amic Víctor Gonzàlez i us expliqui coses del meu passat.
Quan era petit petit tenia el costum de pujar dalt de les taules i després, com que no en sabia baixar, em tirava de caps. Els meus pares, preocupats perquè tants cops al cap no afectessin el meu desenvolupament normal, em van portar al psiquiàtric de Salt, altrament dit manicomi, per tal que em fessin proves (per aquells anys es veu que era l’únic lloc on podien fer aquest tipus de proves a Girona). El resultat del test d’intel·ligència que em van fer va sorprendre molt, ja que deia que estava per sobre de la mitjana.
Amb la responsabilitat de ser un superdotat (mental, s’entén, que de penes ja en parlarem un altre dia) vaig anar a veure La gran apuesta (The big short) i, la veritat… no vaig entendre ni un borrall.
El nou film del director Adam McKay ens situa pocs anys abans del començament de la crisi que, avui dia, encara cueja. Un grup de brokers o d’assessors financers (no sé si hi ha diferència o, almenys, no la sé veure), s’adonen que el sistema americà de les hipoteques té un problema greu i decideixen apostar-hi en contra. Es dediquen a comprar hipoteques de categoria AAA o AA+ i altres categories de les quals no sé res de res per acabar, com sempre, guanyant els bancs (sí, és un espòiler, però que potser no sabeu com va començar la crisi?).
El problema més gran de La gran apuesta és que és tècnica, molt tècnica. Sí, hi ha tres o quatre talls en què et surt gent famosa (almenys allà als EUA) que t’explica d’una manera diferent i més amena les grans qüestions de la macroeconomia, però la veritat, al cap de 5 minuts d’escoltar 10 terminologies noves sobre economia global, ja no et recordes del que la Selena Gomez (juntament amb algun crac de l’economia del qual vaig oblidar el nom al segon 2 d’haver-se presentat) t’estava dient sobre els CDO sintètics.
La gran actuació de Christian Bale, que comparteix protagonisme amb Steve Carell, Ryan Goslin i Brad Pitt (tot i que aquest últim surt molt poc), i la bona direcció d’Adam Mckay aconsegueixen que el film no es torni dens, de digestió difícil. Això sí, has de ser un d’aquests banquers o brokers o assessors financers dels quals parla la pel·lícula. Llavors potser pillaràs alguna cosa, perquè el que és jo vaig sortir del cinema amb l’autoestima baixa, ja que amb la meva superdotació no n’havia tingut prou.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats