La darrera pel·lícula de Nanni Moretti tracta d’Ada, una professora de llatí jubilada, hospitalitzada per una malaltia vascular pròpia de la vellesa. Ada (Giulia Lazzarini) té dos fills: Margherita (Margherita Buy) i Giovanni (Nanni Moretti). I una néta: Livia (Beatrice Mancini). És un retrat quotidià, gens costumista. Tu t’hi pots trobar. Jo m’hi he trobat: hi he vist tan ben reflectida la meva mare, les seves darreres setmanes!
No és una obra de grans escarafalls dramàtics ni de comèdia. Hi he vist un Moretti contingut en tots els sentits. Com a director i guionista, retrata els nervis propis d’algú que treballa i que, a més, es preocupa de la família i ha de visitar el malalt ingressat. Com a actor, interpreta un paper discret. Fa de persona normal, amb problemes normals de sou i feina. Fa un paper gens histriònic.
El paper d’Ada és tan excels; Giulia Lazzarini transmet molta veritat en totes les difícils situacions que se li presenten i, precisament, és aquest realisme benentès el que de debò emociona, perquè transmet una empatia que te’n fa sentir parent.
Margherita és directora de cinema, una mica l’alter ego del Moretti exagerat, sense histerisme. Ensenya la vida força humil de la majoria de la gent de cinema europeu, a diferència de la fantasmeria que mostra Hollywood. Vet aquí el paper de John Turturro, com a Barry Higgins, un actor en hores baixes –si és que mai n’ha tingut d’altes–, que presumeix d’haver treballat amb Stanley Kubric i que somia, com jo mateix, amb la Roma de Fellini. En la trama secundària, Moretti ensenya els secrets d’un rodatge; la tirania d’un director que fa (o ha de fer) el que vol; és la seva obra; la relació amb els actors i l’equip.
L’escena més eloqüent és quan Margherita, la directora del film que ha fitxat Barry Higgins, el va a buscar a l’aeroport amb un Ford Focus humil. Ignora que ella és la directora. Roma és un escenari del món real. No és Hollywood. Ell, en Turturro li tira l’ham.
Moretti retrata bé la desesperació dels fills per l’agonia llarga d’una mare. El salt del cor del canvi d’habitació perquè té una complicació respiratòria, la cerca dels papers a casa de la mare, els armaris, la roba i el descobriment d’un ordre.
Shots from “Mia Madre”
Margherita i el seu germà Giovanni pateixen per la mama malalta; prou que els ho alerta la metgessa i ja els prepara per a la mort imminent. Nani ho veu, ella no ho vol veure. Fins i tot, prepara per la mort l’espectador: Ada rep visites d’antics parents i amics, amb molta memòria, que vénen per acomiadar-se. El fill ja tem que ella endevini quin és el seu estat. És especialment destacable la part dels exalumnes. Per a ells Ada va ser una mare.
Ada s’ha sentit orgullosa de la seva filla. dels fills i dels néts que no et fallen, perquè són el futur. La mort de la mare és irreparable; és llei de vida, no t’amoïnis, tal com deia la meu mare.
Quan la mare ja és morta roden una gran escena.
Per què serveix el llatí?
Algú ho sap explicar?
La mare ho va saber explicar.
Si no fos pels clàssics!
Autor: Vador Garcia Arbós
Sóc periodista, i punt. Voldria ser vegetarià, però m'agraden massa els embotits, la cansalada i el pernil! I I avui confesso que sóc trekkie, estaferm de Besalú.
- Web: http://www.7canibales.com/
- Twitter: https://twitter.com/Vadorgarbos
- Facebook: https://www.facebook.com/vadorgarbos