Si hi ha una cosa que saben fer bé, molt bé, els britànics és interpretar i fer films d’època. Aquest gènere el dominen a la perfecció, tant, que els sorgeix sense gairebé ni esforçar-s’hi. I si ho fan, els surt sublim. I què n’hem de dir, de l’art d’actuar. A més d’acaparar any rere any les principals nominacions als Oscar de l’Acadèmia (americana) se’n fan un fart, de demostrar al món audiovisual per què porten a la sang l’ADN de William Shakespeare.
Si hi algú en dubta, que corri a veure War & peace, l’ambiciosa adaptació de l’obra magna de Tolstoi que ha endegat la BBC. Som davant de la millor versió realitzada de l’obra mestra literària (que per cert, no he tingut mai l’ocasió, més aviat el temps, de llegir-la), condensada en sis episodis. És l’aposta de la cadena pública britànica per omplir el forat deixat per la no menys extraordinària Downton abbey (produïda per ITV i que s’ha acomiadat amb somriures i llàgrimes aquest Nadal). La dirigeix un realitzador competent, Tom Harper (This is England ’86, Misfits, Peaky blinders), però és al guió on es percep que som davant d’una sèrie de nivell, ja que té la firma d’Andrew Davis, productor i guionista principal de House of cards. Veieu per on van els trets ara? Doncs sí, ho heu endevinat, War & peace esdevé un relat amb una doble lectura, la clàssica amb què es retrata les vicissituds de la classe aristocràtica russa en el crepuscle moral d’una era marcada per les guerres napoleòniques (principis del segle XIX); i la contemporània, com les lluites pel poder, l’ambició i l’hedonisme més extrem corrompen la condició humana. Sense oblidar, és clar, les històries romàntiques (i tragèdies per culpa de l’amor) que viuen els personatges.
Partir de l’obra de Tolstoi ofereix un panorama argumental inabastable, per això malgrat que siguem en una obra coral són tres els personatges principals amb què se centra la sèrie: Natascha Rostov, el príncep Bolkonsky i Pierre Bezhukov, tres joves personatges marcats pels equívocs sentimentals, ànsies de glòria al front i per no saber com gestionar el seu rol en un món marcat per les banalitats.
L’ambientació és sumptuosa, rodada en palaus i localitzacions que et transporten al segon a aquella època, i les seqüències de guerra, impressionants i molt realistes. Cal destacar els papers de Brian Cox (el general rus Kutuzov) i Mathieu Kassovitz (Napoleó Bonapart). I esclar, el repartiment, que inclou la presència de Jim Broadbent, Lily James (Cinderella i Downton abbey), Gilian Anderson i Paul Dano (aquest, perfecte en el paper del perdut Pierre, un fill bastard esdevingut comte i implicat sense voler-ho en una xarxa d’interessos perpetrada pel seu oncle, encarnat pel sempre extraordinari Stephen Rea).
Hem de reconèixer que l’episodi pilot, que et situa i comença a presentar-te el gran ventall de personatges, costa d’un bon principi, sobretot per aquells qui la mirem en versió original i en comptes de famílies russes ens imaginem a una colla d’aristòcrates british, amb aquells accents tant marcats d’Oxford i de l’Eton College. Res, un miratge perquè a mesura que es desenvolupa la història i, com dèiem al principi, entre saber fer aquest tipus de produccions i la interpretació, els espectadors ens anem sumint en les trames i els melodrames viscuts en aquell època en què fer l’amor i la guerra eren els pilars de la societat benestant.
No cal dir què hauria estat millor fer, no?
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn