Hem hagut d’esperar a veure dos episodis per tenir clar per on van els trets de Nit i dia, la nova aposta per la ficció de TV3. Amb el pilot, sent sincers, un servidor no en va tenir prou ni per alabar-la, com van fer molts per Twitter, ni per denigrar-la al cap de deu minuts de metratge, com van fer tants altres (i no acuso ningú). Després d’aquesta sensació de ni fred ni calor, doncs, la sèrie dirigida per Manel Huerga i Oriol Pablo i creada per Lluís Arcarazo i Jordi Galceran remunta, oferint millors sensacions amb un segon episodi que, curiosament, aparca l’opció de centrar-se en el gènere (en aquest cas, sèries de forenses i de detectius) per posar el focus en allò que les ficcions de TV3 sempre han sabut fer més bé: oferir històries de personatges, desenvolupant-ne les relacions i interaccions. Així, particularment, m’enganxa més la proposta.
Del primer episodi de Nit i dia em quedo amb el càsting i, dels intèrprets, l’actuació d’una sempre solvent Clara Segura. Malauradament, i això passa quan els referents són tant evidents, el guió pateix massa el llast dels tòpics i llocs comuns, que remeten a sèries com CSI i Cuerpo del delito, així com també a ficcions britàniques de més nivell com The fall i Luther. I és que en el cas d’aquesta última, en pren descaradament l’estètica a l’hora de mostrar la truculència dels casos detonants de l’acció i aquella Barcelona i la seva àrea metropolitana de to pertorbador que existeix més enllà dels flaixos dels turistes. I si no, compareu els assassins tarats que persegueix el nostre estimat Idris Elba amb aquest assassí en sèrie que no en té prou de follar-se les pobres àvies que després té la necessitat de matar-les. Ui, encara no entenc com més d’un espectador de La Nostra no ha posat el crit al cel. Deu ser que els temps canvien…?
Evidentment que per tirar endavant una sèrie d’aquestes característiques necessites una actriu de la talla de Clara Segura, capaç de fer creïble Sara Grau, aquesta metge forense amb una vida personal més convulsa del que aparenten aquests ullets seus, enamorada d’un cràpula que es vesteix amb pell de xai (Pablo Derqui), però que tampoc és lliure de pecat quan descobrim que tant li fa cardar un clau amb algun company de feina com amb el primer desconegut que coneix en un bar de nit… Que aquest últim resulta que és, casualment i forçant una mica massa la maquinària narrativa, l’assassí desquiciat, l’hi perdonem. La pobra no ho sabia! A més, parlem de Marc Martínez, un actor per qui sempre he tingut certa predilecció i que aquí està encertat en el seu paper d’assassí en sèrie de nit, i pare honrat i fill exemplar de dia. Perquè d’això tracta Nit i dia, dels clarobscurs amb què vivim diàriament.
La sèrie, com dèiem, s’enlaira quan desenvolupa trames personals del conjunt coral de personatges de què disposa, que ben bé podrien farcir de microrelats l’altra gran sèrie que substitueix, Cites. I és que aquí trobem tantes dones i homes infidels, marits cabrons i persones solitàries (extraordinària l’escena de Miquel Fernández preparant una truita de patates mentre escolta Quimi la Bèstia Portet). Aquesta autòpsia psicològica funciona més bé.
Això sí, que no s’adormin ni els guionistes ni els realitzadors, perquè no tot són flors i violes en una trama coral on hi ha personatges fins ara sobrers; i el ritme narratiu agrairíem que fos menys irregular.
La seguirem!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn