Beasts of no nation, de Cari Joji Fukunaga, és el primer llargmetratge de Netflix, i un dels dos que ha produït, juntament amb la gasòfia The Ridiculous 6.
Després d’haver vist Beasts of no nation, el primer llargmetratge de Netflix, i la primera temporada de Narcos i de Daredevil, em vaig donar de baixa de Netflix. De moment, em dóna més bon servei Movistar + o, si voleu, Yomvi.
Beasts of no nation em va agradar, però m’hi va faltar aquell no-sé-què que la fa una obra mestra. Això sí: excel·leixen les interpretacions: la del jove actor ghanès, Abraham Attah, en el paper del nen soldat protagonista, i la d’Idris Elba, en el paper de malvat comandant de l’exèrcit de criatures.
Vet aquí, Abraham Attah va ser reconegut amb el premi Marcello Mastroianni, que reconeix els actors emergents. Aquest nen és brutalment creïble. Enorme. Tan com el gran Idris Elba –Stringer Bell, Luther– fa una interpretació brutal. Vet aquí que als Golden Globe va ser dels nominats i als Bafta també.
Aquest film interessant peca d’un excés d’hiperrealisme, de massa sofriment i de bona voluntat per denunciar. Entenc que Cary Joji Fukunaga guanyés el premi CICT-Unesco Enrico Fulchignoni de l’edició del 2015 de la Mostra de Venècia, perquè el seu film representa més que cap altre del 2015 els valors de la pau i la tolerància.
La vaig veure com una minisèrie. Vaig haver de parar perquè en Fukunaga em va transmetre, un cop més, com a True detective, angoixa i por. Em va mostrar que la guerra és cruel, que a l’Àfrica hi ha corrupció a tots els nivells.
Un exèrcit corrupte porta una revolució salvatge, cruel, inhumana i corrupte a tots els nivells. Fukunaga i Attah transmeten la metamorfosi d’un nen en home en pocs dies.
Idris Elba, el comandant, s’aprofita per muntar un exèrcit de nens orfes amb ganes de revenjar la mort del seu pare, de les seves famílies i de coses pitjors. Abaham Attah, Agu, és una criatura càndida, innocent, educada per ser una bona persona, que acaba com un home sense escrúpols i corromput. No és el pitjor dels homes; ho és més el comandant i els ideals pels quals lluita.
La primera hora és la guerra, la pèrdua del paradís d’una família feliç, l’allistament i la preparació per a la guerra: perdre la por amb entrenaments salvatges, amb una litúrgia militar d’espiritisme religiós. Queda clar que es droguen, que els ensinistren i que els preparen com en una secta.
Cary Joji Fukunaga fa una pel·li destructiva, ideal per a una plataforma digital, perquè la pares i l’engegues quan vols, cada cop que defalleixes.
Quedes baldat el primer cop que el nen mata: és una bestiesa, una salvatjada. Fa por. Sents misericòrdia pel pobre enginyer. Li diuen, li fan creure, que són els que van matar el seu pare. Ell s’hi acarnissa amb el matxet. Afortunadament, no hi ha sang i fetge. Veus com baixa el matxet i els esquitxos no reclamen pas res més explícit.
«Matar un home és el pitjor pecat», confessa el nen.
Els nens de la guerra es fan grans: guanyen millors armes i roben els cadàvers. Com una llum per a l’esperança, Fukunaga ens ensenya que els nens encara tenen temps de ser nens: continuen jugant, però també aprenent de la llei de la selva: aprenen matant i caçant per menjar. Viuen amagats, com en el cuit i amagar. Maten o rematen un home davant dels seus nassos i riuen.
Crec que hi ha massa escabetxines. Agu defineix l’olor dels morts: «Dolç com la canya de sucre i podrit com el vi de palma. Els morts s’inflen com mangos madurs.»
Veureu que la corrupció arriba a la intimitat. No cal ser un capellà catòlic irlandès per abusar dels nens. També hi ha fills de puta que es fan dir comandants de la revolució i aspiren a ser general i han abusat de tots els nens. He llegit que uns quants dels actors de la producció de Netflix són nens soldats reals. Això encara acolloneix més.
Us podeu imaginar que una colla de marrecs arribin a un poblat i matin tothom? Allisten nens supervivents: rebran les mateixes instruccions o entrenaments iniciàtics que ell quan va ser alliberat.
Hi ha un excés de destrucció i violència. Destrueixen per destruir; no conserven, ni pensen en el servei que els pot fer. Violen i linxen despietadament. Les panoràmiques del carrer són encara de més massacre. No hi ha perdó. Les execucions sumaríssimes són tan bèsties com les que pengen a Youtube els salvatges de l’ISIS.
Afortunadament, el nen és conscient de la maldat que porta a sobre: acaba matant la seva mare perquè no la violin a la casa de la capital on tots pensàvem que vivia segura després d’haver-se escapat dels criminals de l’exèrcit.
El director vol que ens preguntem per què serveix l’ONU. Els cascos blaus patrullen i no impedeixen cap massacre. Però al final els salven, quan han deixat el cafre del comandant, el sempre brillant Idris Elba.
Fukunaga ens ensenya que aquella guerra és un negoci per a uns quants: un xinès espera per parlar amb els revolucionaris per fer negoci. El nou president rep primer l’home de negocis que el sanguinari comandant victoriós. La pel·lícula és un contínuum de denúncies. Tot és denúncia i violència.
Tothom que coneix Agu mor al seu costat i ell se sent tribulat: «Si aquesta guerra acaba alguna vegada, ja no podré fer mai més coses de nen. He vist coses horribles i he fet coses terribles.»
Cap al final comença a haver-hi esperança: hi ha nens que juguen. Els seus dibuixos són plens de cadàvers i sang. Agu recorda els crits de la gent i l’olor dels cadàvers, i la sensació de la pols marró i la djamba a la sang.
Després de tanta violència, la immensitat de l’oceà fa entreveure l’esperança, hi ha una criatura penedida d’haver sigut un home bèstia amb ganes de tornar a ser nen, una persona que no vol que se sàpiga que va ser una bèstia: «Si t’ho explico em posaré trist i et posaràs trista i et pensaràs que sóc una mena de bèstia o el dimoni. És veritat que ho sóc, però una vegada vaig tenir mare, pare i germà i germana. I m’estimaven. I per fi pot entrar corrent al mar i anar a jugar com un nen amb els altres nens.»
Autor: Vador Garcia Arbós
Sóc periodista, i punt. Voldria ser vegetarià, però m'agraden massa els embotits, la cansalada i el pernil! I I avui confesso que sóc trekkie, estaferm de Besalú.
- Web: http://www.7canibales.com/
- Twitter: https://twitter.com/Vadorgarbos
- Facebook: https://www.facebook.com/vadorgarbos