Amb una impactant seqüència que fa flaire de western tarantinià, en què se’ns presenta els acòlits d’un tal Negan i les meravelles de la barbacoa instantània, arrenca la segona part de la sisena temporada, exhibint un festival orgiàstic de zombis, acció, drama i grans dosis d’un survival horror televisiu antològic a mig camí entre Río Bravo i La batalla de les Termòpiles. I és que a partir de l’embolic desenvolupat durant les anteriors entregues, del qual us vaig parlar en el darrer post, se’ns ofereix el que segurament és un dels episodis més trepidants de tot aquest serial.
Arran de la situació generada a la Vila del Pingüí en el darrer capítol i a causa d’una fallida teràpia familiar sistèmica envoltada per mossegadors, rebentada per un nen ploraner i el seu germà repel·lent, tot allò que anava de puta pena s’acaba d’esguerrar. Un tret de sortida tot just quan el sol es pon, i que acaba costant un ull de la cara, dóna pas a l’inici d’una espiral salvatge que esdevé una de les catarsis col·lectives en l’art d’aniquilar caminants més grans i mai vistes en aquesta ficció. Els quatre alexandrins que quedaven vius i el Rick’s Team disponible, en un moment desesperat i posseïts per un esperit Berserker que inicialment sembla una anada d’olla, es llancen de cap a una batalla campal per la supervivència. Una delicatessen trepidant en la qual no falta de res. Per començar, el capellà, espieta i bocamoll, es transforma en el messies del matxet a la vegada que els supervivents, després de rebre tantes hòsties, comencen a entendre de què va tot plegat i s’implanten pebrots mentre es fan el càrrec de les circumstàncies –incloent-hi el fill borratxo i imbècil de la difunta alcaldessa–, tot i que per, segurament en un futur, acabar experimentant una mort horrible i dolorosa; ja sabem com funciona això. Seguidament el tarat de la W ens demostra que la teràpia conductista del Morei Ueshiba de la neteja no era cap xorrada, llàstima que no hi hagi temps per a aquestes pijades, com la Carol li fa entendre. Finalment, en Glenn, després de l’estafa perpetrada amb la seva no-mort, es retroba la Maggie en una escena desesperada. I per postres, la patrulla psicòtica d’en Daryl arriba a darrera hora disfressada de deus ex machina per afegir el toc definitiu a aquest quadre de foscor, foc i destrucció.
Així doncs, i pel que sembla, ja no hi ha cap lloc on amagar-se, i de les cendres d’Alexandria en sorgiran els fonaments de l’assentament que des de la patètica i esperpèntica batalla de la presó (així, en minúscules) els faltava a la nostra colla pessigolla: Rick’s Town o Nova Alexandria. Amb el nostre grup reforçat i a càrrec d’una nova llar redecorada, els animalots de la W, la nova amenaça que se’ns ha introduït i els cadàvers en descomposició a la recerca de carn fresca: molt malament s’han de fer les coses per esgotar banalment l’arc argumental que se’ns situa just al davant i a partir del qual, si l’equip creatiu sap aprofitar els recursos de què disposa, ens pot regalar merda de la bona durant els dos anys vinents.
Feia dues temporades que, malgrat episodis puntuals, la dinàmica de les nostres aventures havia esdevingut una dispersa travessia pel desert que feia la impressió de ser narrada sobre la marxa i executada a partir d’una estructura que feia impossible un ritme en condicions. Doncs sembla que després d’aquesta road movie avorrida, caòtica i mal estructurada, un cop solucionats alguns dels problemes més importants de guió, se’ns presenta la presumible i esperada trama amb un antagonista a l’altura d’en Rick.
Es pot exigir més? Jo em penso que sí. Estimats guionistes, seria molt demanar una mica d’esperit de risc i el sacrifici d’algun dels personatges principals per donar una mica més de consistència a l’apartat dramàtic? Tanmateix, serviria per renovar una mica un panorama que en dos anys ha restat gairebé inamovible. Ens hem cansat de repetir que desenvolupar personatges a corre-cuita per carregar-se’ls com si es tractés d’una gran tragèdia, no cola. També cal destacar que el nucli dur dels nostres protagonistes cada cop sembla més un híbrid postapocalíptic dels Avengers fusionats amb en Mc Gyver i The A-Team. Totes aquestes queixes són detalls que fan perdre crèdit a la proposta alhora que la tornen previsible.
Sense en Dale, en Hershel o el marit de l’alcaldessa i en l’actual conjuntura; no hi ha espai per l’esperit d’en Coelho i les seves merdes. Esperem que sí per a la violència, el bon drama, el ritme, el gore i, per què no: sexe explícit al servei de la narració. No em puc creure que entre tanta adrenalina no hi hagi ganes de fornicar.
