D’acord ho accepto. Accepto que em digueu que Ave César és una obra menor i que és incomparable amb les grans pel·lícules del genis de Minneapolis; accepto que em digueu que sembla una pel·lícula que s’ha fet per no perdre pistonada a la indústria i perquè no es podien permetre un silenci gaire llarg; accepto que digueu que han rescatat una vella idea que es basa només en el fet d’entretenir, ho accepto. Accepto que em digueu que és irregular, i que moltes seqüències i gags et fan somriure més que riure; accepto que potser decep una mica i que a ells els hem de reclamar una mica més. Ho accepto, tot i que sóc un fan incondicional dels germans Coen, ho accepto, però també accepteu-me vosaltres, amics lectors, que una mitjania dels Coen està per sobre del nivell de la majoria de les pel·lícules que setmana rere setmana s’estrenen a les sales. Això és inqüestionable.
Ave César és una pel·lícula amb poca pretensió, un recordatori d’aquell cinema dels cinquanta que vàrem veure a la televisió i que tot i els decorats impostats i algunes intepretacions histriòniques, ens va fascinar; una pel·lícula d’entretenimet efectiva i divertida però irregular. Carregada de grans actors com ara George Clooney, Josh Brolin, Scarlett Johansson, Tilda Swinton o Ralph Fiennes, la història ens va transportant per les interioritats d’uns estudis i va recorrent rodatges de tots els gèneres que es treballaven als estudis de l’època: des dels pèplums, fins als westerns, passant per les comèdies romàntiques o musicals. Mentre fem aquest recorregut anem coneixent com es treballava a l’època i els diferents oficis: guionistes, directors, tècnics, actors i muntadores (gran aparició de Frances McDormand homenatjant les muntadores de l’època).
Infestada de referències cinèfiles a pel·lícules com Ben Hur, Quo Vadis o Un dia a Nova York, a actors com Clark Gable i Esther Williams, a directors com George Cukor, o a guionistes perseguits a la caça de bruixes com Dalton Trumbo, la pel·lícula no deixa de ser un entreteniment i un homenatge còmic a un cinema en estat de gràcia just abans que la televisió qüestionés la seva supremacia cultural i de consum. Poc pretensiosa i irregular no es la millor pel·lícula dels Coen, però tal com us deia al principi, una mitjania dels Coen també val la pena de veure.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta