Després de la tempesta ve la calma. I, com bé sabem, després de la calma vindrà la tempesta. Així funciona el món i així funcionen els cicles temporals (i narratius) de The walking dead. Per això, no ens ha agafat per sorpresa que després del trepidant episodi de la mid season amb què es va reprendre la sisena temporada, amb aquest titulat The next world s’hagi baixat la pistonada. I què us pensaveu d’aquesta sèrie que té més alts i baixos que el Shambhala? Ens trobem amb el típic episodi de transició, més aviat fluixet, que ens prepara pel que ha de venir i que com a principal al·licient en aquest cas és que ens presenta un personatge nou, que si fem cas als lectors del còmic de Robert Kirkman, serà crucial i ens oferirà grans estones. Per ara sabem que es fa dir Paul Monroe (encara que el meu traductor de subtitols posés Paul Rovia), però que tothom l’anomena Jesús, per la barba i el cabell llarg. Doncs això: Amen!
Han passat dies des de la reconquesta d’Alexandria. Temps suficient per resituar l’ordre, col·locar les coses a lloc i netejar de cadàvers els carrers de la ciutat. Els supervivents són ara alexandrins desitjosos de refundar aquella utòpica i civilitzada comunitat, un verdader oasi existencial en temps de l’apocalipsi zombi. S’ho han guanyat a pols, a sang i fetge. I en el calendari d’aquest Nou Món hi ha marcada una data, èpica, que passarà a la història de la humanitat, aquella que en parlaran les futures generacions. Per això no ens hem d’indignar que, malgrat a fora les coses continuen igual o pitjor, que les hordes de caminants tornaran a venir i, el que és pitjor, que altres grups humans amenacen alterar aquest ordre restablert, els nostres amics ara es posin a jugar a metges i a papes i mames. Tampoc ens cebessim amb els nostres estimats guionistes, que han convertit Can Grimes en una perfecta happy family: amb Michone fent oblidar ràpid a Rick la pèrdua no ja de Lori sinó de la Jessie (que no fa ni un episodi la van devorar juntament amb la seva canalla, a la mítica batalla per reconquerir la Villa del Pingüí com l’anomena el bastard Víctor Ribas) i un fill borni, en Carl, que mata el temps llegint còmics.
En el primer gran arc argumental trobem que Michone exerceix amb fermesa el seu rol de vigilant, tant que descobreix que fora muralla Spencer s’endinsa al bosc amb una pala i amb un objectiu misteriós. Aquesta trama és la causant que s’alenteixi fins a la deseperació l’acció, tot per acabar mostrant que en realitat el que buscava era a la seva pobra mare, Deanne, que vagava sense rumb concret com la resta de no morts. Spencer, com a bon fill en l’era Z, l’acomiadarà com cal: clavant-li un punyal per l’esquena, directe al cervell.
En el segon, molt més entretingut, trobem a Rick i Daryl d’excursió per trobar suministraments. Bàsicament, pasta de dents i soda, allò que no en direm fonamental per a la supervivència de l’espècie. El cas és que el duo dinàmic es topa amb l’esmentat Jesús (recordem, amb barba i grenyes, però empolainat), un tipus inquietant, viu com una mostela, que amb xerrameca i picaresca acaba enredant-los i enduent-se el botí (algú ha dit Pablo Iglesias… jo no!). A partir d’aquí, el joc del gat i la rata entre ell i els nostres amics acaba convertint-se en un joc de despropòsits: que si ara recuperem el camió de suministres, que si ara el torno a perdre i cau al fons d’un llac; que si l’atrapo, que si ara salva Daryl de ser mossegat per un walker…
En resum, “un dia de bojos”, com reconeix Rick al final de la jornada a Michone, plantofats al sofà i sense quasi dir-se res l’un a l’altre com a bona parella que ara són. Això sí, amb temps per fotre un clau, amb elipsi inclosa, no fos cas que escandalitzèssim l’audiència amb una escena de sexe casolà. Deuen creure que és millor oferir sessions gore de caps tallats i algun que altre parricidi, que no pas fer disparar les neurones als espectadors i que ens fiquem a fornicar… que el (Nou) Món s’acaba!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn