Coincidirem que el darwinisme social, aquell que utilitza conceptes com ara la lluita per l’existència i la supervivència dels més aptes per a justificar segons quin tipus de polítiques socials, ens provoca urticària. No voldríem que ens acusessin de nazis o feixistes. Però si aquesta ideologia societària l’apliquem a un món post-apocalíptic infestat de zombis i comunitats més temibles que els morts que caminen, és a dir, The walking dead, no ens hem d’avergonyir pel fet d’aplaudir les decisions polítiques d’aquells qui pretenen arreglar les coses d’un món capgirat. Parlem del Rick’s Team, un equip que fa història, convertint-se dia a dia, episodi rere episodi, en el grup humà número 1 del rànquing de depredadors, lluitant per liderar en aquests moments la piràmede evolutiva del Nou Món.
M’agrada aquesta sisena temporada. Perquè malgrat té els habituals forats narratius, els guionistes han decidit anar al gra i accelerar la marxa, sense donar-nos quasi bé treva. Els ho agraïm. Després d’un petit interval, la guerra ja ha començat entre Rick & Co (amb l’ajut inestimable d’aquest Jesus poc pacifista que han fitxat) i els Saviors de Negan (un líder a qui encara no tenim el gust de conèixer). I l’episodi titulat Not tomorrow yet ens ha deparat acció, molta acció. I el que és milllor, per gens habitual: aquesta està ben rodada i ofereix bones dosis de tensió i suspens. Sí, no ens hem desviat del tema; insistim, parlem de The walking dead.
I qui millor per obrir l’episodi que Carol The Killer, la nostra dona desesperada preferida que, després de desaparèixer a l’anterior episodi, descobrim que per no menjar-se el coco (és a dir, recordant les frases zen de Morgan) s’ha estat passant l’estona cuinant galetes i repartint-les als alexandrins, suposem per recordar-los com eren les seves vides abans, quan sense els zombis es vivia millor (Carol no, la pobra, recordem que el seu home era un putu maltractador). Un detall, de gallina de pell: col·locar-ne una, de galeta, a la tomba de Sam, el nen a qui va escagarrinar explicant-li que si no es portava bé el deixaria tirat al bosc enmig de l’horda de caminants. I ja se sap que per molt mala puta que sigui en el fons és bona persona i els remordiments poden amb ella. I com que no només som nosaltres que t’estimem, Carol, els guionistes t’han regalat una nit boja abans de la batalla (ficada amb calçador, però no passa res) amb l’alexandrí Tobin. I es veu tant, que et tenen tant de respecte, que ni tan sols ens han mostrat com s’ha desenvolupat la nit al llit. Snif.
Parlant de sexe, en plena febrada primaveral a la Vil·la del Pingüí, també trobem que Abraham va més calent que una estufa… En el seu cas, sentint l’escalfor de Sasha passa completament de la hot Rosita. I mira que hi ha maneres de trencar, i la seva no pot ser més cruel, dient-li a la chicana que si estava amb ella fins ara era perquè es pensava que era “l’única dona a la terra”. Ja sabem que d’on no n’hi ha no en raja, però també que per a gustos, els colors: i a ell ara li agrada més la xocolata que no pas el cafè amb llet.
El preu de la vida, la mort
El Rick’s Team fa temps que està assentant les bases d’aquest nou món amb una única perspectiva: la d’imposar-se davant la necessitat de sobreviure; costi el que costi, mori el que mori. El seu capità, fa temps que ha deixat enrere la bonhomia, ja no diem la seva etapa de pagès i fins i tot la de Rick desencadenat. Ara ja ha assumit el seu rol de líder fill de p… (amb perdó de la seva mare), convertint-se en tot allò i més que despreciava de Shane. Amb una diferència justificada, hem de dir, que ell no ha nascut així, sinó que com deia Rousseau (el citem per fer-nos els entesos) ell era bo per naturalesa però ha estat la societat qui l’ha convertit en el que és: el nostre assassí preferit.
I si no, què em dieu de la seva arenga al més pur estil Pep Guardiola, incentivant abans de sortir al camp a esclafar l’enemic. “Hem de guanyar!”, crida. I com fer-ho? Doncs jugant a l’atac, exclama. “Matant-los a tots!”, concreta. I això que té paràsits a l’equip. Un tal Figo que es fa dir Morgan. Però això és una altra història…
A l’hora de la veritat, la primera batalla es resol amb un resultat contundent. Amb un Messi/Glenn exultant, no tenint pietat davant l’oponent (quin estil a l’hora de clavar el punyal al bell mig del cervell, el noi). Executada amb nocturnitat i alevosia, però tot s’hi val als grans enfrontaments.
Una altra victòria aplastant? Doncs per sopresa nostra, i amb un final d’aquells que et deixen amb l’ai al cor, la situació es capgira quan menys ens ho esperàvem amb un gol inesperat a pròpia porta al final del matx. Quan sentim el coi de Negan reclamant que els nostres deixin les armes perquè tenen retingudes a les estimades Maggie i Carol mentre escalfaven banqeta.
Això no es fa i per això la venjança serà terrible!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn