La primera escena de Bone tomahawk ja ens indica per on aniran els trets: un home, que està dormint a terra, és degollat amb un ganivet gens esmolat. El director només aparta el pla en el moment just de morir, i sentim només l’últim sanglot que fa.
I és que Bone tomahawk és violenta, llarga i, fins a cert punt, còmica. Quan l’esposa d’Arthur O’Dwyer (Patrick Wilson) és, juntament amb un ajudant del xèrif, segrestada pel que sembla que és una tribu d’indis caníbals, el mateix Arthur, el xèrif (Kurt Russell, com més gran es fa més espectacular es torna), l’ajudant Chicory (Richard Jenkins) i John Brooder (Matthew Fox) organitzen una quadrilla per tal d’anar al territori dels indis i rescatar-los.
El primer que em crida l’atenció és el gran nivell dels actors protagonistes: en primer lloc destaca Kurt Russell. En el paper de xèrif pausat i que ja està de tornada de gairebé tot, Russell ens fa un recordatori que el western no és un gènere desconegut per a ell ja que, recordem, va ser el mític Wyatt Earp de Tombstone (George P. Cosmatos, 1993) i recentment l’hem pogut veure a la nova de Tarantino, The hateful eight. Després tenim un Richard Jenkins, que costa de reconèixer, en el paper de vell i afable ajudant del xèrif, dóna vida a un personatge carregat d’humanitat i innocència inapropiada de l’entorn i l’època que li ha tocat viure ─imperdible la conversa sobre el circ de puces. Després tenim Patrick Wilson, un ciutadà pacífic i feliçment casat, convalescent per una ferida a la cama, que farà l’impossible per rescatar la seva dona, Lili Simmons. I finalment tenim el seu antagonista, Matthew Fox, un pistoler de gallet fàcil, milhomes i cregut d’ell mateix.
Bone tomahawk és un gran western, segueix els estereotips clàssics d’aquest gènere, el xoc de personalitats dels protagonistes funciona, tot transcorre d’una manera lenta però intensa fins al punt que hi ha algun moment en què et pots arribar a plantejar si n’hi ha per tant. És en aquest punt que el director, S. Craig Zahler, de sobte passa de la reflexió i de les converses absurdes a un frenesí de violència i sadisme no apte per a estómacs sensibles
Una proposta que per les interpretacions, la realització, el guió i, sobretot, la gosadia de barrejar dos gèneres amb uns seguidors tan exigents, de segur que es convertirà en una cinta de culte que no us podeu deixar perdre si en teniu l’oportunitat. Ah!, i també perquè podeu veure una de les millors interpretacions del ja mític Kurt Russell des de fa molt de temps.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats