Menú de navegació+

‘Cien años de perdón’. Molt més que un ‘thriller’

Publicat el 16 març, 2016 per a Cinema |

A+ | a-

100-anos-perdon-cien-daniel-calparsoro-luis-tosar-raul-arevalo-els-bastards-critica-peli-pel·liculaÚltimament s’ha trencat aquella vella broma que deia que el cinema espanyol produeix un 33% de pel·lícules sobre obrers a l’atur, un 33% sobre prostitutes i un 33 % sobre la Guerra Civil; des del cinema de gènere (sobretot el terror, el thriller i el cinema negre) han sorgit propostes interessants que han ajudat a trencar aquesta distribució hiperbòlica. Tots tenim al cap la saga REC, El orfanato, No habrá paz para los malvados, Celda 211, Grupo 7, La isla mínima o El niño i ara arriba Cien años de perdón, del català Daniel Calparsoro.

A Calparsoro sempre li he reconegut l’atreviment, no gaires directors de l’Estat s’haurien atrevit a dirigir una pel·lícula bèl·lica com Guerreros l’any 2002, ni a debutar en el llargmetratge amb la prometedora i argumentalment agosarada Salto al vacío. Avui s’ha atrevit amb un thriller d’atracaments que sobrepassa el mateix gènere.

100-anos-perdon-cien-daniel-calparsoro-luis-tosar-raul-arevalo-els-bastards-critica-peli-pel·liculaLa història arrenca quan un grup d’homes armats entren al banc de València per fer-hi un atracament, tenen un molt bon pla per escapar-se, però la pluja que cau aquell dia impedeix que el puguin aplicar. És llavors quan les forces de l’Estat hi intervenen, els dubtes assalten els atracadors i anem descobrint que aquell no era un atracament convencional. La pel·lícula té a partir d’aquell moment l’habilitat de transcendir el thriller i ens va endinsant cap a una crítica del poder, la corrupció, les clavegueres de l’Estat i l’ús en benefici propi que fa el govern de les agències i de les forces i cossos de seguretat.

100-anos-perdon-cien-daniel-calparsoro-luis-tosar-raul-arevalo-els-bastards-critica-peli-pel·liculaSom davant d’un film que entreté, colpeix i critica amb la mateixa solvència, una història dinàmica que avança a través de les imatges dels personatges en moviment constant dins dels grans espais que amb molta habilitat filma Josu Inchaustegui, però sobretot avança gràcies a les excel·lents interpretacions de l’argentí Rodrigo de la Serna, del gran Luis Tosar, del cada vegada millor Raúl Arévalo i de la sorprenent Patricia Vico.

Una bona sorpresa, i una altra mostra que el cinema negre i el thriller a l’Estat espanyol estan en un bon moment, en el millor moment.

Autor: Jordi Dorca

Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.