Després de deixar-nos amb l’ai al cor, amb un final trepidant a l’anterior episodi, una fosa a negre ha tenyit absolutament de foscor The walking dead. Els nostres estimats personatges s’han endinsat tant a les tenebres que les seves ànimes ja no desprenen llum. Els seus cors, agres per l’acumulació d’esdeveniments viscuts, no revelen signes de compassió. I si ja fa setmanes que anem parlant del camí de no retorn que sembla haver pres Rick, ara ja us podem confirmar que, menys el mestre zen Morgan, la resta del grup segueix el mateix rumb.
Si a No tomorrow yet (6×12) ens vam quedar de pasta de boniato en saber que els Saviors havien segrestat les nostres estimades Carol i Maggie (els personatges femenins més populars del grup de Rick) aquí estava clar que ens mostrarien com es resol la situació. El que no esperàvem, però, és que ens regalessin el millor episodi de la millor temporada. Un capítol d’aquests que trenca una mica, tant per l’estructura com perquè canvia radicalment de punt de vista (en aquest cas, centrat quasi exclusivament en Maggie i Carol). Sostingut per un guió potent, que va incrementant el ritme a mesura que la tensió i el suspens es disparen, fins a regalar-nos un final d’aquells que un no té cap més remei que fer un gran sospir… o apretar els punys amb tanta força, com fa el personatge de Carol, fins a fer sagnar les mans.
Un magnífic episodi de cambra que succeixex en un únic espai, claustrofòbic, al més pur estil Saw, on van a parar les nostres amigues retingudes per un grupuscle de tres dones i un home malferit del clan Saviors. Es tracta d’un escorxador que, segons sentim en una conversa, s’hi va a parar seguint un cartell indicador no homologat per trànsit que hi diu: “God is dead” (“Déu és mort”). Ara, des de la perspectiva subjectiva, trobem que Carol actua per enganyar a les segrestadores fent-les creure, per una banda, que ella és dèbil, patètica i devota, i per l’altra, que a Maggie l’han de tractar millor perquè porta un bebè a la panxa. L’actuació és tant brillant que hi ha moments que com a espectadors no tenim clar si fingeix o és que relament tot és pur tacticisime. Tampoc us ho podem aclarir, perquè quan Carol aconsegueix desempallagar-se de les cordes i salvar Maggie, va i treu el seu vessant més bonista (encara li deu pesar la mort de Sam i els sermons de Morgan). Aleshores és quan la bona de Maggie canvia de rictus, endureix el seu dolç somiure i prèn el testimoni de (Carol) The killer. L’espectacle final que ve a continuació és digne de tenir lloc a un escorxador, i més concretament a la sala que porta per nom “Kill floor” (“sala de matar”). Literal, amb el detall que allà la carn especejada és humana. Bravo Maggie, tot sigui per assegurar el futur del teu fill.
Abans d’aquest final salvatge (on no queda viu ni l’apuntador), la història ens deixa grans moments. Converses talkin’ dead, cert, però que com que són dialogades per les fèmines adquireixen una major complexitat, com el fet de debatre si és convenient tenir fills en el Nou Món. També, perquè mentre encara esperem amb candaletes conèixer el misteriós Negan, resulta que tots els Saviors el beneren tant que prenent la frase dels esclaus seguidors del mític Spartac criden més d’un allò que “Tots som Negan!“. I especialment interessant és comprovar, tal i com ens adveteix el títol de l’espisodi, que ja no hi ha bons ni dolents a la sèrie i que el grup de Rick es mereix viure o morir tant o més com els Saviors. El grup que segresta Carol i Maggie està conformat per dones endurides, amb un passat traumàtic a les espatlles i amb tantes ganes de sobreviure com qualsevol. Totes, a tos dos bàndols, han estat dones, mares i filles. Una Savior, la doble de Maggie en oriental, li deixa una frase tant lapidària que no admet resposta: “Vosaltres no sou els bons”. I ens quedem amb un gran dubte existencial que ens deixa estabornits: tenen Rick & Co encara una superioritat moral?
Ja ho veurem, perquè capítols com el d’aquesta setmana són els que et confirmen que val molt la pena seguir aquesta sèrie.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn