Fa aproximadament un any, els amants dels còmics de justiciers emmascarats vam gaudir d’una de les sorpreses més grans pel que fa a les produccions televisives: Daredevil, l’home sense por. El meu repartidor de pinyes predilecte. El canal de televisió Netflix, juntament amb els Marvel Studios i gràcies a Drew Goddard i Stephen S. DeKnight, ens van confeccionar una petita joia televisiva de la qual ens vàrem fer ressò a Els Bastards amb una extensa ressenya. L’adaptació del personatge a la petita pantalla el redimia passada una dècada de la seva última incursió cinematogràfica: una infàmia nefasta, ridícula i insultant. Doncs fa menys d’una setmana s’ha estrenat l’esperada continuació d’un projecte, que no hauria estat possible sense l’èxit de crítica i públic assolit en una primera entrega memorable. Si vam gaudir del bateig de l’heroi, ara en viurem la maduresa i la confirmació.
Quan acaba el primer assalt del serial, el Matt’s Team, format pels integrants del bufet d’advocats Nelson and Murdock, el vigilant (Charlie Cox) i l’entranyable Ben Urich (Bondie Curtis Hall), malgrat els emotius sacrificis, derrocà el Kingpin’s Army, desmuntant-ne l’entramat mafiós i les diverses aliances que el componien. Així doncs, arran d’aquesta fita s’estableix la tranquil·litat a Hell’s Kitchen, i alhora un gran buit de poder dins del món de l’hampa. En conseqüència, les organitzacions criminals que restaven en segon terme, decideixen fer un pas endavant amb la intenció d’ocupar l’espai deixat per Wilson Fisk (àlies Kingpin), qui desemmascarat pels nostres protagonistes, va acabar entre reixes després de la fugida frustrada, la qual avortà el nostre estimat heroi en última instància, tot equipat amb l’uniforme i el casc que Melvin li entregà a l’últim episodi de la temporada inicial. «Per què aquesta indumentària?», us deveu preguntar. Molt simple: la proporció de les faves repartides pel diable indignat era semblant a les estoicament rebudes, i sense un equipament parcialment a prova de bales i armes blanques, tot i les seves habilitats marcials, el nostre amic s’hauria convertit a curt termini i de manera irremeiable en carn de taüt. Ja tocava deixar de ser un passerell.
Doncs bé, mentre les diferents associacions criminals, principalment la màfia irlandesa, el càrtel mexicà i els cosins novaiorquesos dels Sons of anarchy intenten consolidar la seva presència al barri, un misteriós psicòpata es va carregant els seus membres emprant mètodes brutals i sanguinaris; rebentant-los com si fossin trossos de carn amb ulls en un festí de sang, fetge i bales. L’individu que duu a terme aquestes accions és ni més ni menys que un exfranctirador de les forces especials, de caràcter paramilitar i feixista, anomenat Frank Castle, interpretat per Jon Berthnal i popularment conegut com The Punisher, a qui l’home darrere la màscara es proposa aturar per la naturalesa i finalitat dels seus actes salvatges.
A partir d’aquesta premissa, l’equip creatiu ─en aquesta ocasió sense el senyor DeKnight, substituït pels showrunners Doug Petrie i Marco Ramírez─ s’ha tornat a recrear de manera magistral en una pel·lícula de tretze capítols dividida en tres actes diferenciats, en què es desenvolupen dos grans arcs argumentals, juntament amb un de més petit i sorprenent. D’aquestes diferents trames, dues estan directament relacionades, i combinen des del thriller d’acció entre bandes del crim organitzat amb una ambientació fosca i sòrdida al més pur estil Seven, fins al judicial ─amb Foggie Nelson (Elden Henson) com a principal protagonista─ i de presons, passant per la intriga i el gènere detectivesc, en què l’atractiva i valenta Karen Page (Deborah Ann Woll) és qui torna a agafar el timó, motivada per l’esperit del malaguanyat Urich i amb el suport de l’editor del Daily Globe, Michael Ellison, a qui dóna vida Geoffrey Cantor. L’arc argumental que acaba d’arrodonir l’aventura se’ns va introduir lleugerament l’any passat al setè episodi: és el Cel Negre. I què ens aporta? La introducció a la sèrie de l’Elektra, fidelment caracteritzada respecte al còmic i excel·lentment interpretada per la francesa i exòtica Elodie Young. També el retorn del mestre Stick, l’antic mentor de Matt, un carallot carismàtic i bastard encarnat per un magnífic Scott Glenn, el contraatac de Yakuza, nombrosos escamots de ninja i l’ancestral guerra per la qual el vell instructor va començar a preparar el seu deixeble.
Entre altres actors que cal destacar del càsting, exercint de secundari de luxe, ens trobem Clancy Brown en el paper del Coronel Schoonover. D’altra banda, els personatges de la Claire, la valenta i compromesa infermera interpretada per Rosario Dawson, juntament amb la fugaç aparició de Carrie Ann Moss, qui representa la despietada advocada Jeri Hogarth; estableixen una vinculació amb el món de la Jessica Jones; adobant el terreny pels esperats Defenders. Tampoc m’agradaria deixar de banda el protagonisme que comença a assumir l’aliat del diable dins la policia, el sergent Brett Mahoney, a qui dóna vida per segona vegada l’actor afroamericà Royce Johnson, el qual també va aparèixer a l’aventura de la detectiva alcohòlica recentment estrenada.
Tots els elements que us he esmentat representen a grans trets el que us trobareu en aquesta segona part de les aventures del diable de Hell’s Kitchen. Tanmateix, hi ha més coses que m’agradaria destacar. De la mateixa manera que a la primera aproximació al personatge i el seu univers, es va elaborar un còctel d’acció barrejant elements de la millor novel·la gràfica de vigilants amb influències del millor cinema negre i d’acció, o de les sèries policíaques més emblemàtiques de les tres darreres dècades; en aquesta nova temporada s’aposta per donar continuïtat a aquest estil narratiu amb més dosis de gore. Tot un encert. L’aire neonoir, juntament amb l’ambientació densa i fosca i les referències esmentades anteriorment, es complementen encertadament durant el transcurs dels esdeveniments.
També cal destacar l’alt nivell interpretatiu dels actors principals i secundaris, l’evolució i l’aprofundiment psicològic que es duu a terme dels protagonistes ─nous i veterans─, així com el maneig que se’n fa; sempre al servei d’una narració equilibrada i del conjunt de la trama. La complexitat de molts d’ells enriqueix la proposta. Pel que fa al ritme ascendent i trepidant, ens convida a devorar els episodis de manera compulsiva i respecte a les coreografies marcials; ens ofereixen uns recitals d’hòsties antològics, en aquest cas també, supeditats a la demanda de la història. Sense cap mena de dubte, les millors escenes de lluita de la història de la televisió. Merda de la bona. Qualitat excelsa.
En definitiva, Daredevil 2 és pur entreteniment amb un bon guió que enganxa i per sobre de tot, emociona. Personalment, aquesta segona temporada m’ha satisfet més que la primera. Segurament hi ha coses per millorar. Tot i així, espero que gaudiu d’aquest tresor, amics bastards. I no dubteu a dir-hi la vostra amb els vostres comentaris.
