Després de tota la moguda contra els Saviors, en què la colla pessigolla surt viva, il·lesa i victoriosa després de carregar-se un munt de pinxos, la Vila del pingüí respira una certa calma. De fet, pel que es desprèn d’algun pla a l’inici del capítol, sembla que ha guanyat la qualificació de Vila Florida, com Figueres. Casualitat? Jo no hi crec, en aquestes coses. Tanmateix, el punt de no-retorn després de llevar tantes vides en l’atac a un dels refugis de l’exèrcit d’en Negan, no només ha transformat molts dels habitants d’Alexandria, sinó que ha generat un buit en altres. I qui dies passa, anys empeny.
La Denise, intentant demostrar-se alguna cosa a ella mateixa i satisfeta de tanta truita, demana a la Rosita i al noi de la ballesta –tot i que la hi van robar ja fa dies– que l’acompanyin a una botiga pròxima, dins la qual, segons ella, poden trobar un arsenal de medicaments. Malgrat dir-li, a la metgessa accidental, que s’encarregaven de la tasca, ella insisteix i aconsegueix acompanyar-los després de molt insistir. D’altra banda, el Rain Man postapocalíptic i l’Abraham es dirigeixen a un taller, on el primer té pensat fabricar munició, mentre explica al seu company com se sent després dels darrers canvis que ha patit arran de la invasió a Alexandria per part dels mossegadors. Òbviament, el tarat pèl-roig no se’l pren seriosament i per culpa d’un caminant inicien una discussió per la qual partieixen peres, l’Eugene queda sol al taller i el seu amic marxa empipat.
El primer trio excursionista –no penseu malament, calents– troba la farmàcia i la buida. Durant el transcurs dels esdeveniments, queda patent la manca de preparació de la nova exploradora, fet que dóna la raó als dos veterans. Mentre tornen a casa, són emboscats gent d’en Negan, un d’ells vell conegut que va robar la moto i la ballesta a en Daryl. Tenen l’Eugene d’ostatge i s’arma un sagramental espectacular. Per culpa de dos cervellets que volen demostrar la seva vàlua com a supervivents en combat, quasi se’n va tot a la merda.
El buit i el dubte d’alguns habitants de l’Arcàdia feliç s’eixampla. Hi ha la sensació que el grup ha arribat a un punt de no-retorn. L’escletxa ha fet acte de presència i ha quedat prou clar que el Negan’s Army és més nombrós del que en principi es pensaven. Enterrar amics està fent estralls entre els nostres protagonistes, tot i que, és clar, cap d’ells és un supervivent de les primeres temporades.
Malgrat ser un dels episodis més fluixos de la temporada, seguint la nova estructura de transició basada en l’excursió i la xerrameca pseudoprofunda, us puc assegurar que ha estat força acceptable i, com tots els d’aquesta temporada, et manté a l’expectativa. Caldria tenir en compte que l’escena d’acció d’avui ha estat impactant, tot i que no sorprenent. Pel que fa a la reflexió sobre aquest Nou Món i els mètodes amb què la comunitat ha de tirar endavant: des de fa tres episodis s’ha convertit en la temàtica central en espera de la gran guerra que s’ensuma. Resten dos episodis i encara no hem conegut en Negan. Dos episodis que ben segur que ens oferiran una traca final i un cliffhanger.
Esperarem aquests darrers episodis per acabar de confirmar una temporada rodona, no fos cas que, com al final de la tercera, la tornessin a esguerrar.
