Menú de navegació+

Tu a Metròpolis i jo a Gotham

Publicat el 30 març, 2016 per a Cinema |

A+ | a-

batman-superman-dc-comics-ben-affleck-els-bastards-critica-cinemaSón tres quarts de nou del matí de Divendres Sant, per la ràdio parlen de l’heroi barcelonista que va morir ahir i tots els tertulians exalten les virtuts de l’holandès volador, com ha de ser! Decideixo començar a escriure aquest post sobre la pel·lícula Batman vs Superman que aniré a veure a la tarda. Ho faig així perquè vull explicar les sensacions que em desperta el film i així, quan l’hagi vist, podré comprovar si les meves expectatives eren ajustades.

No és que em faci molta il·lusió la pel·lícula, darrerament les històries de superherois se’m fan carregoses, llargues, tedioses. Gaudeixo més de genialitats com ara Kingsman o MI5, que aconsegueixen fer pujar l’adrenalina amb molta imaginació i no intenten donar voltes a un guió que, en la majoria dels casos, no dóna per a més, ells van directament al gra, de manera clara i contundent. Ja veieu que per ara m’hi vaig posant de cul, però hi ha dos noms propis que em batman-superman-dc-comics-ben-affleck-els-bastards-critica-cinemaprodueixen trempera (moderada) i que em fan mantenir una mica de fe en el film, són Zack Snyder i Frank Miller. Al director de Wisconsin  li estaré eternament agraït perquè va retre un homenatge merescut a George A. Romero fent el remake de Dawn of the dead (2004). A partir d’aquí el seu camí cinematogràfic és un pèl irregular, les seves pel·lícules tenen més coses bones que dolentes, però no acaben de sortir tan rodones com la del seu debut. Sucker punch (2011) és la menys defensable, en canvi Watchmen (2009) arrancava de manera sublim per anar-se apagant lentament i Man of steel (2013) retornava al fill de Jor-El al lloc que mereix, després de l’intent fallit de Brian Singer (Superman returns, 2006). Amb 300 (2006) apareix la relació entre tots dos personatges, quan el director adapta el còmic del mateix nom de Frank Miller, si voleu en diré novel·la gràfica perquè sembli més important, però per mi la paraula còmic ja és prou rellevant. Per Miller no era la primera experiència cinematogràfica, ja havia fet de guionista a Robocop 2 i, sobretot, havia codirigit Sin City (2005) amb Robert Rodríguez, a partir també d’una obra seva.

batman-superman-dc-comics-ben-affleck-els-bastards-critica-cinemaFrank Miller va publicar l’any 1986 Batman: the dark knight returns, una obra dividida en quatre volums, que tenen una versió en cinema animat, però que no s’ha portat mai a la gran pantalla amb personatges reals, tot i que la trilogia de Batman de Nolan està farcida de referents i de moments que ens la recorden, encara que mai hi aparegui acreditat. Al darrer volum s’hi explica la baralla entre Batman i Superman, uns superherois crepusculars, cansats i derrotats per la vida, una lluita èpica amb un final que no apareixerà segur al film de Snyder, ja que aquest film no té res a veure amb l’obra de Miller i que, sembla, només serveix d’introducció per avançar cap a Justice League of America, que s’estrenarà d’aquí uns anys, amb un bon grapat de superheroris de DC Comics i que competirà directament, a taquilla, amb els Avengers de Marvel.

Un quart de deu del matí, continuen parlant de Cruyff a la ràdio i que duri, ho necessitem i ens ho mereixem. Després us explico com ha anat la pel·lícula.

batman-superman-dc-comics-ben-affleck-els-bastards-critica-cinemaDissabte, dos quarts de set de la tarda, fa vint-i-quatre hores que he sortit del cinema després de dues hores i mitja d’acció, bons efectes especials i divertiment total. Què més es pot esperar d’una pel·li de superherois? Els grans aficionats al món dels còmics ─durant una època eren friquis ara són experts─ farien unes reflexions molt profundes sobre la història, l’argument, el guió, els diàlegs, la relació amb altres productes de la factoria DC, etc. Perquè ara l’univers d’aquest gènere ha d’estar tot connectat, ja ens passa amb Marvel i les múltiples sèries i films, i ara els competidors de DC Comics han de fer el mateix. Segurament els puritans experts hi trobaran vint mil errades i incoherències, però com que jo només sóc un bastard que mira cinema vull fer un post ressaltant les virtuts de Batman vs. Superman.

batman-superman-dc-comics-ben-affleck-els-bastards-critica-cinemaFinalment en Batman aconsegueixen convèncer, i no només per la interpretació correcta de Ben Affleck, sinó perquè s’han deixat de collonades i l’heroi en cap moment defalleix ni li vénen els remordiments habituals dels herois de moda, com ara pensar que no són prou bons per a la humanitat, o que potser s’estan passant al costat fosc. Ell assumeix des del minut u el paper de venjador al més pur estil Punisher, sense miraments, amb un objectiu clar i tirant pel dret. Com ha de ser el Cavaller Fosc; sí, senyor!

El seu company no té gaire marge de maniobra, Clark Kent sempre ha estat i serà, un cagadubtes que té la gran sort d’estar enamorat d’una dona excepcional. Com feia Pujol quan era l’heroi català, és capaç de repartir l’amor de la parella amb l’amor a tot el país i a la humanitat. Gràcies, Superman, sense tu no estaríem segurs!

També l’han encertat amb el dolent de la pel·lícula. Ja estic fart de les històries que diversifiquen la maldat en diversos personatges, trobo que fent això treuen força al personatge. El fill de Lex Luthor, interpretat per Jesse Eisenberg, continua amb la bogeria del pare, tot i que no és capaç d’igualar-lo en el sentit de l’humor.

Hans Zimmer i Junkie XL són els grans protagonistes de Batman vs. Superman, la banda sonora és magistral, en els moments de clímax apareix amb tanta força que fa petits els efectes visuals. Hi ha un moment totalment fabulós, quan en Luthor agafa una maleta i comença a caminar per un passadís al ritme que marca la música.

batman-superman-dc-comics-ben-affleck-els-bastards-critica-cinemaPer acabar, ja veieu que avui m’he excedit una mica, demano perdó, voldria explicar el títol del post, que l’he dedicat a tots aquells que consideren que no hi ha argument solvent a la pel·lícula. En resum, ens parla de la història de dos nens orfes, que han hagut de sobreviure amb la pena de la pèrdua i de moltes altres que se’ls han afegit. Un d’ells, el de Gotham, es proposa ajudar els més necessitats per mantenir l’esperit familiar dels seus pares i superar l’estrès posttraumàtic a causa de la vivència dels seus assassinats. L’altre, el Kriptonià, sap que els seus pares adoptius l’eduquen per seguir el bon camí, però ell ha de complir la missió divina del seu pare autèntic, encara que deixi la pell en l’intent. Sap que serà adorat pels terrestres i odiat per altres que dubtaran de les seves intencions, i patirà, i morirà, i ressuscitarà, i estimarà, i… potser m’he equivocat d’heroi… deu ser la Setmana Santa.

 

Autor: Jep Soler

L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.