Els morts vivents o infectats a la gran pantalla, a banda d’haver-se convertit en un gènere en si mateix, també han esdevingut el pretext i la gallina dels ous d’or a l’hora de crear noves narracions, malgrat que moltes d’aquestes atresorin una qualitat infame digna de perbocar a la gibrelleta més pròxima, o en una bossa del Mercadona. Ja fa més de deu anys que amb l’adaptació del videojoc Resident Evil de Paul W. S. Anderson, la sorprenent 28 Days Later del versàtil Danny Boyle, el remake de The Dawn of the Dead signat per Zack Snyder i especialment el retorn de George A. Romero amb The Land of the Dead; l’explotació d’aquesta mena de produccions ha estat una constant des de diferents modalitats narratives. Tant la literatura com el còmic, la televisió i la indústria del software d’entreteniment s’han nodrit d’aquestes entranyables mascotes per confeccionar relats de tot tipus. Del cinema comercial a la sèrie Z, passant per la fusió a partir d’altres tipus de premisses. Doncs bé, quan es podria dir que gairebé ho havíem vist tot, ens arriba una nova proposta a partir de la reescriptura d’un clàssic de la literatura universal amb zombis formant part de l’eix de la trama. El cas que ens ocupa avui, amics bastards, és l’adaptació cinematogràfica perpetrada per Burr Steers de Pride and Prejudice and Zombies, novel·la escrita per Seth Grahame-Smith l’any 2009. Una paròdia sarcàstica, zombificada i mitjanament passada de voltes de Pride and Prejudice, escrita per Jane Austen i publicada l’any 1813, considerada segons els entesos una de les primeres comèdies romàntiques, la qual ha estat traslladada al setè art en més d’una ocasió.
Ens trobem en plena era imperialista, on la Gran Bretanya pateix una plaga de podrits importada de la Ruta de la Seda. En aquest context, se’ns presenta un país devastat que pretén plantar cara a una situació que representa una seriosa amenaça. Per als vius, és clar. Enmig de tot aquest enrenou, se’ns presenta una família encapçalada pel Sr. Bennet (Charles Dance) –en una altra vida un dels Lannister més fills de puta– i la mare, la Sra. Bennet (Sally Philips), els quals tenen la intenció de casar les seves cinc filles, entrenades en l’art del kungfu al monestir Shaolin, per tal de garantir-los un futur i a la vegada possibilitar que conservin el llegat familiar. Ja us podeu fer una lleugera idea de com funcionaven les herències en aquelles èpoques i la supeditació de la dona respecte al patriarcat. El nucli familiar en qüestió és convidat a una festa de l’alta noblesa on se’ls presenta l’oportunitat d’aparellar amb prestigiosos i rics pretendents les descendents. Sí, les bufones màquines de matar, tres de les quals són una mera comparsa que m’estalviaré d’esmentar en detall. Aquí entren en joc el Coronel Darcy (Sam Riley) –un eficient caçador de caminants podrits– i el seu millor amic, Mr. Bingley (Douglas Both), els quals s’enamoren respectivament de l’Elizabeth (Lilly James) –la principal protagonista– i de la seva germana Jane (Bella Heathcote) –la més sol·licitada–. En aquesta tessitura, comença la competència entre mascles d’en Darcy amb el seu antagonista, en Wickham (Jack Houston), i també la rivalitat entre famílies pels compromisos, així com els embolics amorosos de tota mena i una aventura amb misteris excessivament previsibles.
Doncs que voleu que us digui. Tot i l’original plantejament, em sembla que el conjunt no acaba de funcionar. Tenim per una banda unes solvents i simpàtiques interpretacions –a destacar la d’una altra destacada malparida de la casa Lannister, la Lena Headey, qui dóna vida a la letal Lady Catherne de Bourgh en un paper secundari però no menys impressionant–, diversos diàlegs punyents, un guió en un principi consistent, algunes seqüències força divertides, acceptables coreografies de lluites, la reivindicació feminista, una encriptada denúncia classista, altes dosis d’humor negre i sarcasme per un tub. D’altra banda, el fet de voler abraçar massa elements, l’excés de metratge, la manca de gore i la sensació que s’ha volgut confeccionar un film per a tot tipus d’audiències, em deixa la sensació d’haver visionat una obra que generava grans expectatives però que queda a mig camí d’allò que esperàvem els amants dels mossegadors. Probablement aquest film obri la veda de la sàtira mordaç amb zombis basada en altres grans llibres i veiem el Quixot o a les obres de Shakespeare entre caminants en descomposició; però resto amb la sensació que es podia haver tallat metratge, donat més ritme al muntatge, haver fet menys previsibles els girs de guió i sobretot haver farcit la proposta amb més sang i fetge. Pel que respecta al vessant humorístic dins del subgènere, tant Zombieland com Shawn of the Dead o The Return of the living Dead, respectivament dirigides per Ruben Fleischer, Edgard Wright i Dan O’Bannon, li passen la mà putrefacta per la cara, a la filmació que ens ocupa avui.
En definitiva, ens situem davant d’un entreteniment que funciona a batzegades, amb moments tan brillants com hilarants i pensada per a un públic de masses. I amics meus, tot i que aquest subgènere està molt de moda: sense més gore, un pèl més d’agilitat en el llibret i una pistonada més de gamberrisme, la sensació que alguna cosa no acaba de funcionar es fa evident.
Per a una tarda de diumenge avorrida, ja fa el fet. Entreté, però deixa un regust agredolç alhora que per moments es fa pesada.
