«Per vosaltres és Hitch, a França és monsieur Hitchcock», va dir François Truffaut en un discurs durant un homenatge al director anglès als Estats Units. Aquesta és l’essència del llibre El cine segons Hitchcock, que va escriure Truffaut l’any 1967, a partir de les converses dels dos cineastes. La transcripció de les xerrades entre ells serveixen d’argument a Kent Jones per fer el documental Hitchcock/Truffaut que es va estrenar divendres passat a casa nostra.
He llegit algunes de les opinions sobre el documental i el llibre i tot es resumeix en dos conceptes: una classe magistral de cinema i una mostra d’estimació per l’art. Segurament tenen raó, a mi el que més m’ha atrapat és la personalitat de Hitchcock. En tot moment domina l’entrevista, agafa el control de l’escena de la mateixa manera que ho feia en una pel·lícula. Se’ns presenta com un artista rígid, amb idees clares, que prioritzava la imatge als diàlegs, que controlava tota la pel·lícula. Ara en diríem que és el puto amo, que va esdevenir el gran mestre del cinema. El mateix director francès escriu que és el «millor director de tots els temps». Hitchcock neix el mateix any que s’inventa el cinema, creix amb la passió per aquest art i el perfecciona. Constantment busca millorar i per això se’n va a Hollywood, per aprofitar els grans platós i els recursos de la meca del cine. Construeix un univers al voltant de la seva personalitat, plasma a la pantalla les seves pors i s’aprofita dels millors actors de l’època per arribar al gran públic.
Hitchcock/Truffaut barreja imatges fotogràfiques de la conversa entre ells amb explicacions dels seus hereus cinematogràfics: Martin Scorsese, David Fincher, Olivier Assayas, etc. Estàs assegut a la butaca i t’adones que ets un privilegiat assistint a una classe de cinema irrepetible.
Suposo que ja us n’heu adonat, vivim en un món en què sembla que és obligatori tenir un enemic, com si d’aquesta manera es potenciessin les nostres virtuts i valors, perquè en comptes d’haver-nos de lloar constantment i semblar uns pedants, el que fem és criticar el del costat per quedar bé nosaltres. Entre les múltiples batalles cibernètiques i reals de la societat actual n’hi ha una d’insignificant que us deu haver passat desapercebuda, i així ha de ser! La batalla entre bastards i cahieristes. La manera d’entendre el cinema serveix per confrontar idees, donar perspectiva i fer créixer aquest magnífic art. Hitchcock és el director que uneix tots dos grups, no hi ha discussió, és un dels grans directors, un mestre. Els crítics de l’època que van entendre, des del primer moment, que Hitchcock no era un simple creador d’entreteniment van ser els de la revista Cahiers du Cinéma francesa, uns joves Rivette, Chabrol i companyia que esdevindrien, juntament amb Truffaut, els directors més influents del país veí. Gràcies a aquestes ganes de reivindicar Hitchcock es va escriure el llibre i se n’ha fet aquest documental. Possiblement el millor que deu haver fet el cahierisme en tota la història és donar visibilitat al gran director anglès.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=uNojZejaFZI” /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1