“Eeny, meeny, miny, moe, catch a tiger by the toe. If he hollers let him go, eeny, meeny, miny, moe.” (TWD 6X16)
A+ | a-
Ha arribat l’hora. La fi del nou món somiat per en Rick ha esdevingut el pitjor malson que mai es podria haver arribat a imaginar. Aquest episodi final ha complert les expectatives generades amb escreix. El capítol que conclou aquesta darrera temporada s’ha centrat en dos escenaris. El primer, protagonitzat per la Carol the Killer i en Morgan. El segon, per un destacament de la colla pessigolla, que, a causa d’un problema en l’embaràs de la Maggie i per culpa de l’absència de metges a la Vila del pingüí, es veu obligat a prendre una autocaravana i dur a terme un viatge amb l’objectiu de rebre ajuda mèdica per a ella a Can Jesús (AKA Hilltop).
Per una banda, el Morei Ueshiba del garrot, missatger de pau, repartidor de xarop de bastó i garant de l’harmonia, rastreja la nostra assassina predilecta a peu i posteriorment cavalcant un cavall que es troba en el camí. Paral·lelament, un dels supervivents de la massacre del darrer episodi a la carretera, moribund i fet una merda, segueix també les seves passes a peu per cobrar-se venjança. Una vegada en Morgan la localitza amb un tall profund al ventre, la guareix provisionalment i la prova de convèncer perquè torni a Alexandria. Ella, abatuda i fins al capdamunt, li explica que se’ls estima molt a tots –a ell no tant– i que no es veu amb forces de fer el que cal per protegir-los: el que millor sap fer. Ja ho deia l’oncle Ben:
“Un gran poder comporta una gran responsabilitat”
Mentre en Morgan inspecciona el perímetre de la casa on es troben refugiats, la Carol se’n va un moment a buscar tabac. Anant cap a l’estanc, la missatgera de la mort rep l’atac de l’inconscient pinxo malferit que també l’estava cercant. L’enfrontament acaba amb la nostra heroïna derrotada i amb dos trets de propina que la deixen feta un nyap. En darrera instància, en Morgan la salva buidant el carregador de l’arma que en Rick li obsequià sobre l’agressor. Poc més tard, mentre comprova l’abast de les ferides de la tirotejada, apareixen en escena dues noves incorporacions: dos fans de Mad Max que es presten a ajudar i que pel que sembla es desplacen a cavall.
D’altra banda, per dur l’embarassada amb problemes al metge, s’afegeixen al xèrif el petit assassí en sèrie del seu fill, el tarat pèl-roig i la seva nova estimada, el Rain Man postapocalíptic i l’explorador més insípid d’Alexandria, qui se sent en deute amb la muller d’en Glenn. A partir d’aquí comença el joc del ratolí i el laberint. El Negan’s army bloqueja tots els camins cap a Can Jesús. El Rick’s Team intenta no seguir el joc intimidatori, que es converteix en un assetjament psicològic i una demostració de tot el que aquesta colla de cabrons anomenats Saviors poden arribar a fer, i alhora en una exhibició del nombrós exèrcit que el compon. Finalment, els nostres amics, veient-se atrapats, decideixen fer una maniobra de distracció i traslladar la Maggie a peu pel bosc. Malauradament, uns xiulets enmig de la foscor i uns focus enlluernadors evidencien que es troben rodejats per un munt de Saviors. A partir d’aquí, uns darrers quinze minuts que marcaran l’esdevenir de la sèrie; l’esperada entrada en escena d’en Negan, qui sembla aspirar a situar-se entre els deu fills de puta més retorçats i sarcàstics de la ficció televisiva. Després de sotmetre tot el destacament alexandrí, inclosos tots aquells a qui van segrestar durant la darrera entrega del serial, el molt fill de sa mare, armat amb un bat de beisbol recobert de filferro espinós a qui anomena Lucille, es marca un speech de deu minuts, en què deixa clar qui és l’amo, el que espera d’ells, com n’està de molest per tota la gent que van matar –impressionants interpretacions, tant la d’un Andrew Lincoln de genolls i abatut com la d’en Jeffrey Dean Morgan superb en la seva exposició de crueltat i poder– i que, com a càstig, un d’ells rebrà una pallissa de mort. Dit i fet. Per triar a sorts l’afortunat, mentre assenyala cada un amb la seva arma fetitxe, ho fa mitjançant una cançoneta:
“Eeny, meeny, miny, moe, catch a tiger by the toe. If he hollers let him go, eeny, meeny, miny, moe…”
Quan arriba al final, una seqüència en primera persona des de la perspectiva de l’executat acaba en l’absoluta foscor, acompanyada de la fressa d’un crani matxucat i els xiscles d’impotència de tots els membres del Rick’s Team, que ho observen sense poder fer-hi res. La incògnita de qui ha estat l’afortunat finalitza la funció, un cliffhanger que ha incendiat internet donant peu a tot tipus de conjectures i especulacions. Ara bé, una cosa és segura: el gir dramàtic que s’anava cuinant s’ha esdevingut a la fi, i fins al mes d’octubre no sabrem qui ha estat l’escollit ni les conseqüències que tindrà tot plegat.
Malgrat que la temporada s’ha fonamentat en un forat de guió més profund que el llac de Banyoles, el desconeixement dels Alexandrins respecte a Hilltop i els Saviors tot i la seva proximitat, si d’una cosa no es pot dubtar és que ha estat la millor fins ara. El trepidant ritme, l’evolució i creixement dels personatges, el gore, el sexe –si més no insinuat–, la presentació de nous personatges i un exèrcit enemic capitanejat per un antagonista terrible a qui al final hem posat cara i veu, ens han proporcionat la temporada més equilibrada fins ara, farcida d’episodis memorables i notable en el seu conjunt. Tot i així, a banda del cràter olotí en forma de guió, cal destacar negativament la manca de risc a l’hora de matar algun dels protagonistes, la desaparició dels de la W i l’estafa perpetrada amb la no-mort d’en Glenn. Per aquest motiu qualifico amb un notable aquesta sisena entrega de The walking dead i espero l’excel·lent per a la pròxima.
I, penjats com un fuet, restem a l’espera de saber qui ens ha deixat, qui són els nous personatges i amb ganes que comenci la guerra que durant tota aquesta segona part de la temporada s’ha anat gestant.
