Voleu un comentari curt i ras del que és Green inferno vista per algú qui no li ha agradat gens. Doncs us reprodueixo un whatsapp escrit pel més gran bastard que conec, en Jep Soler, als membres d’aquest col·lectiu: “Hippies que fan ràbia, van a salvar el món i es troben al mig d’una festa tant nostrada com la matança del porc. Una d’elles havia vist La Mision de petita i per això se salva. La moralina, absurda. Una nova kk d’en Roth #EnRothésunRot“.
M’encanta.
I és que de veritat no li’n falta, el que passa és que és a un servidor, que és qui li toca fer la crítica (una mica més llarga, ni que sigui per semblar que en sabem una mica), resulta que li ha agradat i per això mateix hauré de fer un cert esforç per no acabar de dilapidar el poc crèdit que em queda defensant aquesta horror movie del detestable de l’Eli Roth que pocs alaben. Bé, l’únic que conec que li va agradar com a mi, resulta que és un cahierista arrepentit… Poc anem pas bé!
El director d’Hostel, amant com bé sabeu del torture porn, no és que hagi trobat finalment la terra de fer pipes amb aquest film, però sí que ha sabut conduir a bon port el material amb què ha comptat entre mans per oferir-nos una més que digna pel·lícula d’horror caníbal, aquell subgènere que els italians van popularitzar a la dècada dels 70 i 80 i que té com obra cimera Holocasuto caníbal. Precisament si ha aconseguit quelcom aprofitable el bo d’en Roth és perquè no ha volgut fer un remake (ni un reboot) d’aquell mític film de Ruggero Deodato, sinó que s’ha limit a oferir un homenatge a una pel·lícula fonamental del gènere per la qual es nota que li professa reverència. I és tant llampat el paio que a l’hora de fer-ho no només ha partit d’Holocausto caníbal i altres títols menys reeixits que mostren els particulars plaers gastronòmics de les tribus de bons salvatges que s’amaguen a les selves tropicals sinó que hi ha mesclat bones dosis de Baraka, títol que potser no recordareu però que també va marcar una època amb les seves imatges documentals dedicades a oferir una oda a la mare naturalesa. I no parlem només d’allò més evident que és en l’aspecte formal, sinó perquè fica en calçador la colla d’amants del new age d’aquella pel·lícula com a protagonistes.
Perquè com bé resumia en Jep, la història va d’uns (neo)hippies que fan ràbia i volen salvar el món, que s’enrolen a una ONG d’idiotes idealistes ecologistes que inicien una lluita per defensar els drets d’una tribu indígena de la selva peruana assetjada per una constructora. Els 40 minuts inicials, la part més soporífera però canònica del gènere de terror, i que serveix per mostrar la galeria de personatges als quals només els falta dir allò de “els que van a morir us saluden” (morituri te salutant), ja deixen clar que aquest salvadors del món 2.0 no mereixen viure. Tampoc, els que amenacen a explotar la selva esmeralda, és clar. Però algú els ha preguntat als bons salvatges que viuen en comunió amb la natura si volien suport moral? No. Doncs, dues pedres i per això descobreixen que si bé als anys 80 eren els protagonistes de les pel·lis de terror que follaven els qui morien primer, aquí ho són els que farden de ser proteccionistes del medi ambient. I el que és pitjor, a aquests se’ls mengen vius!
És així com arribats al festival multicolor gore només ens queda disfrutar del banquet de sang i vísceres, cuinat i servit pel mestre Greg Nicotero (el geni rere The walking dead). Tot salpebrat per l’habitual humor àcid i corrossiu de Roth, però també per les seves habituals sortides de to i escatalogia del tot prescindibles. En aquest punt cal ressaltar la fotografia esplèndida i el maquillatge cridaner i colorista dels indígenes. Advertim que l’espectacle de barbàrie assoleix cotes altes, encara que avui dia sembla que això ja no impacti ningú, i només la ineptitud intrínseca d’Eli Roth espatlla el final de la funció amb una ressolució que és per enviar-lo a pastar fang. O millor, lligat de cap i peus a la tribu a la qual va convèncer per a rodar aquest film que els denigra perquè l’esbudellin a ell d’una vegada.
Aleshores segur que a en Jep li sagnarien les mans de tant aplaudir.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn