Mai he pensat que ser de Santa Pau era un avantatge extra, no sóc d’aquells que creu que ser d’un poble com aquest sigui una sort divina, de fet la dita popular (falsa, evidentment) diu que «Santa Pau, vila mardau, vila merdera. Poca gent i embustera», o sigui que la fama que tenim no és tampoc la més gran del món. Però ves per on, ser de Santa Pau sí que ha suposat una sort enorme i un avantatge a l’hora de veure El pregón, una pel·lícula absolutament insubstancial que, vista per un santapauenc, guanya enters perquè el fet que es rodés al poble fa que identifiquis els llocs i molts veïns que hi fan de figurants: «Mira aquet, mira l’atra, mira el mirador de Can “Puet”, güita l’iclesia…» i així anar fent, com si miressis fotos de quan eres petit.
Podeu entendre, amics bastards, que quan un destaca els figurants i les localitzacions com el millor d’una pel·lícula, la cosa no va gaire a l’hora; de fet, El pregón és com un salt enrere, és com posar al dia l’humor dels seixanta, un humor simple que en essència no aporta res de nou a la comèdia. La llista de tòpics que ens ofereix és colossal: el camp contra la ciutat, els rústecs homes de poble que mengen carn i van de cacera contra els artistes sensibles i vegans, la figura artística vinguda a menys que no admet el fracàs, l’absurditat de les tradicions… un rere l’altre fins a un final tan previsible com poc treballat.
Romero i Buenafuente estan correctes, són dos personatges amb química i tot i que a la televisió brillen més que al cinema, les seves interpretacions són efectives. Una mica més brilla Jorge Sanz, que interpreta un terratinent fatxa que és alcalde de Proverzo i que organitza un pregó amb dues estrelles dels noranta en hores baixes (Els Supergalactic) per tornar enamorar la seva ex, Sílvia (Belén Cuesta), una fan incondicional del grup.
Ja veieu que no hi ha res gaire original, però podem trencar una llança a favor del director, dels productors i dels actors, perquè El pregón és una pel·lícula honesta. El film de De la Orden no enganya, no té pretensions i és per això mateix que funciona i, tot i que insubstancial, és entretinguda. Allà on ha estat més honesta ha estat en el muntatge, una edició que l’ha convertit en una cinta de 85 minuts, en què cap pla és sobrer i mai tens la sensació que les escenes es dilatin inútilment. A més, entre la successió de gags de la pel·lícula en trobem uns quants que realment tenen gràcia, com ara la successió d’escenes amb la cabra com a protagonista.
Des de Serrallonga (encara no em puc treure del cap l’accent xava del protagonista) i abans Arnau i El caballero del dragón, Santa Pau no havia tingut cap rodatge gran al poble i aquesta pel·lícula ha servit perquè el poble es mostri com a escenari cinematogràfic, un escenari collonut que no sé per què no s’aprofita més.
Senyors d’HBO no tenen un regne que els sobri i que no tingui escenari assignat?
P.D.: Proverzo no té res a veure amb Santa Pau (qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència), tenim defectes, però com va dir aquell «No estamos tan mal!».
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta