Sorprèn una mica que aparegui ara a la cartellera espanyola el documental Dark star: el món d’H.R. Giger, quan fa gairebé un any que es va estrenar als Estats Units i el Canadà (maig del 2015) i que es va poder veure per VOD aquest mes d’agost passat. No comento res més d’aquest tema per no embrutar l’article amb adjectius misogins i classistes estil Félix de Azúa.
El documental Dark star es va filmar entre el 2013 i el 2014 poc abans de la mort de Giger i el va dirigir Belinda Sallin. Algunes crítiques se’l varen carregar perquè deien que no era un document a l’ús amb descripcions cronològiques del treball de Giger, sinó una recerca activa en la vida quotidiana de l’artista a la seva casa de Zuric, aspecte que fins i tot va fer que Jeannette Catlouis del New York Times digués que era una suma de família Adams i d’un episodi de Hoarders (programa que mostra gent amb síndrome de Diògenes) amb una imatge de Yoda, comentari que em confirma que cert tipus de crítics s’han de mantenir al marge i molt lluny de cert tipus de cinema.
Dark star – H.R. Gigers Welt és una perla. Ens ensenya un Giger envellit que rarament surt de casa i que convida amics i coneguts en un ambient farcit d’imatges Giger, figures mecàniques Giger i esboços Giger. El seu jardí és un paradís bastard ple de calaveres i d’escultures de nadons morts que fa posar la pell de gallina. Es mou lentament, parla poc, i quan ho fa no se l’entén gens, sobretot pel seu accent dialectal de Chur, massa allunyat de l’alemany estàndard o hochdeutsch.
Giger va guanyar un Oscar pels efectes especials d’Alien, va canviar l’estètica punk del tatuatge i la vestimenta neoindustrial arran dels llibres Necronomicon i Necronomicon II, va il·lustrar l’apreciat pòster de la infumable pel·licula Future kill i va dissenyar mobles com la cadira Harnokenn Capo per al film Dune, d’Alejandro Jodorowsky, que mai es va arribar a posar en marxa.
A Dark star veiem documents que no havien sortit mai a la llum, sobretot els del documentalista suís Fredi M. Murer, que va seguir els primers passos de Giger els anys setanta, i que ens fan caure la bava i plorar a la vegada. També el veiem sortir de la seva cova per visitar la casa on solia passar els estius o per fer un viatge curt en avió per presentar el que seria la seva última exposició internacional a Hamburg a la Fabrik der Kunste i a la qual per sort vaig poder assistir amb els meus fills el 2012 i que segurament recordaran tota la seva vida.
Si voleu endinsar-vos més en el dogma d’H.R. Giger, seguiu la ruta devota cap al poble de Gruyères, que a més de vaques, muntanyes, xocolata Milka i formatge Vacherin-Fribourgeois, té un bar restaurant dedicat al mestre, a més del museu més important del món sobre la seva gloriosa obra. Com molts de vosaltres, a mi encara em toca fer aquesta peregrinació familiar pietosa de caire profundament sagrat.
Lourdes, amics, sempre pot esperar.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo