A vegades l’art (i la ficció televisiva com a part d’aquest) explica molt millor els temps de crisi i canvi que el pensament o el periodisme; la política d’avui costa d’entendre en la seva essència primera i crec que House of cards ajuda molt a entendre com és la política al món de després de l’11-S i postcrisi financera del 2007.
Hem de partir de la base que la sèrie és absolutament hiperbòlica en molts aspectes, és difícil pensar que algun polític dugui a terme actes com els que fa Francis Underwood al llarg de les diferents temporades, però sí que és cert que aquestes exageracions ajuden a entendre els dos temes claus de la sèrie i també la política actual: l’ambició i el poder a qualsevol preu.
Aquestes exageracions són sobretot a les trames, però també en el disseny d’art amb uns escenaris blancs, neutres i molt grans per on transiten els personatges, també en la sòbria posada en escena, en la fotografia feta tota en colors increïblement freds i en les interpretacions dels personatges, que passen de la contenció més absoluta a la ira més desenfrenada. House of cards és un Ricard III posat al dia i és també igual que el Michael Corleone, un rei que sempre té una carta amagada per aconseguir el cavall que li salvarà el regne.
En aquesta temporada Underwood està més sol que mai, ha perdut el favor de Remy i de Jackie Sharp; està assetjat per una investigació periodística que ell desconeix; Claire (molt ambiciosa) demana la seva part de poder després de molts anys de suport incondicional; a més la geopolítica no l’ajuda, ha de bregar amb l’ISIS i amb Rússia i una crisis petroliera i per si amb això no n’hi hagués prou, ha de guanyar primer unes primàries i després unes eleccions contra un carismàtic i despietat rival republicà. Tots aquests entrebancs fan que Underwood vegi com perilla allò que més aprecia, el poder. Però ell és dels pocs que poden amb tot i que troba solucions per a tot i quan ja no les trobi optarà per una carta que mai falla: el terror, fer que el terror s’apoderi de la gent i que vegi la solució en aquesta por. Ell provoca el problema i s’erigeix com a salvador (us sona?).
Els Underwood han tornat, estan desenfrenats i disposats a tots perquè ells tenen una estranya virtut: «No se sotmeten al terror. Fan el terror.» Un tractat de política a través d’un thriller tan hiperbòlic que es fa real.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta