En l’imaginari popular dels espectadors d’avui les sèries de televisió ocupen un lloc preeminent. Breaking bad, de Vince Gilligan, va tenir un èxit enorme que ha desenvolupat en seqüeles interessants com Better call Saul; a més, la sèrie va deixar personatges inoblidables com Walter White i va portar a l’èxit l’actor que el va interpretar, Bryan Cranston. Quan es va tenir coneixement que Cranston tindria un altre gran paper, ara al cinema, i la seva posterior nominació a l’Òscar van fer que les expectatives de la pel·lícula en què participava (Trumbo) fossin enormement elevades. No sé si aquest llistó tan alt farà que l’espectador quedi decebut d’aquest biopic correcte, clàssic i un punt conservador formalment, que destaca sobretot pels punts de brillantor en la interpretació del protagonista i d’alguns secundaris interessants, com ara Helen Mirren i sobretot Louie C.K.
La pel·lícula és una biografia fílmica canònica de la vida de Dalton Trumbo, un dels grans guionistes de Hollywood; autor d’innombrables grans guions des dels anys trenta fins als anys setanta del segle XX, Trumbo també era un militant comunista que va patir el maccarthisme i la caça de bruixes amb tota la seva duresa. Ell i 9 guionistes més (els 10 de Hollywood) van ser cridats a declarar davant el Comitè d’Activitats Antiamericanes, Trumbo es va negar a testificar i va ser engarjolat durant 11 mesos per desacatament al congrés i més tard va ser expulsat de les associacions gremials i obligat a treballar en guions de manera anònima amb noms falsos o fent que altres guionistes presentessin les històries a les productores.
La història està explicada d’una manera molt formal, molt clàssica i a més presenta un problema de versemblança provocat pel fet que alguns dels personatges que hi apareixen són icones del nostre imaginari cinèfil; per molt bé que treballin David James Elliott, Dean O’Gorman o Michael Stuhlbarg, aquests mai seran creïbles interpretant actors arxiconeguts com ara John Wayne, Kirk Douglas o Edward G. Robinson. Cranston i Helen Mirren ho tenen més fàcil, ja que ni Trumbo ni la periodista ultraconservadora Hedda Hopper tenen el pes icònic dels actors i aquesta circumstància ajuda a fer que els personatges siguin molt més versemblants. Capítol a part mereix Louie C.K. en el paper d’Arlen Hird, un personatge inventat que actua com a veu de la consciència, és qui diu allò que l’espectador pot pensar i qui posa Trumbo en contradicció i conflicte.
Tot i el pes de la iconografia i el pes de pel·lícules predecessores en aquesta qüestió, com ara Acorralat per la justícia (Caza de brujas), d’Irwin Winkler o El testaferro (La tapadera), de Martin Ritt, Trumbo és un biopic correcte, molt didàctic sobre la persecució ideològica maccarthista al Hollywood de finals dels quaranta i cinquanta. Un cop vista la pel·lícula, si teniu temps i voleu, podeu aprofundir en el tema a través del fabulós documental de Peter Askin Trumbo y la lista negra o amb el llibre de Romà Gubern La caza de brujas en Hollywood. Trumbo, de Jay Roach, és un punt de partida correcte per als que no coneguin aquesta fascinant història de Hollywood .
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta