Si us dic el nom Joe R. Lansdale i heu tingut la sort d’haver llegit la seva obra, estic segur que en aquests moments us esteu aixecant de la cadira ergonòmica que teniu per ballar amb èxtasi i felicitat. Un exemple de les primeres línies de The big blow:
«On an afternoon hotter than two rats fucking in a wool sock, John McBride, six-foot one-and-a half inches, 220 pounds, ham-handed, built like a wild boar and of similar disposition, arrived by ferry from mainland Texas to Galveston island, a six-gun under his coat and a razor in his shoe.»
Joe R. Lansdale és un dels escriptors més importants del Texas horror surrealism, gènere en què apareix l’estat de Texas, la calor humida canicular, xàfecs huracanats, Gozilla, Gamera, Elvis Presley i individus que es converteixen en gossos de companyia en un embolcall descriptiu molt proper al còmic i els films d’àliens de sèrie B.
No us podeu perdre la introducció al seu llibre d’històries The best of Joe R. Landsdale en què explica el seu amor per la literatura clàssica, Dalí i Buñuel, el cinema japonès trash i els còmics de Superman, un túrmix bastard sovint menystingut pel sector cahierista d’alguns membres del col·lectiu de crítics de Girona dels quals he arribat a sentir dir que El resplandor, de Stanley Kubrik, és un film dolent i que els anglesos només saben de fish and chips, com si no haguessin existit mai Lord Byron, Mary Shelley, la BBC o la productora Hammer. I jo em pregunto si deuen ser cosa de Girona, totes aquestes afirmacions gratuïtes, o potser prové tot del virus de l’Albert Serra, que ha arribat a afirmar que el senyor Trump no seria un mal president per als Estats Units. Crítica destructiva que no acabo d’entendre, si voleu saber el que opino jo.
Però tornem a Lansdale, que és el que ens interessa. Ara la Sundance TV ha presentat la sèrie Hap and Leonard amb la Pollyana McIntonsh, que vàrem entrevistar fa uns anys arran de la seva excelsa actuació a The woman i la voluptuosa i més que atractiva Christina Hendricks. Els primers episodis els podeu veure gratis a la plana principal dels de Sundance TV, sempre que tingueu una bona VPN.
La sèrie vomita els millors elements Landsdale: violència extrema, un duo de protagonistes poc comú amb Hap (un exconvicte que va acabar a la presó per no haver anat a Vietnam) i Leonard (un afroamericà gai i ex-marine), personatges secundaris que sembla que hagin sortit del rebost d’un col·leccionista de còmics rars, barrets de vaquer, miasmes i calor, molta calor texana. Un menú combo de primera que passa als vuitanta i que està basada en la sèrie de novel·les amb el mateix nom. L’adaptació l’han fet Nick Damici i Jim Mickle, aquest últim director de Cold in july, també de Landsdale.
Col.lectiu, no vull acabar aquest article sense mencionar les sàvies paraules de Werner Herzog a Interviews (converations with filmmakers):
«Un exemple és com Cahiers du Cinéma es va corrompre de sobte quan es va posar al servei de l’estructuralisme, que és només una mirada entre moltíssimes altres de veure el cinema, i que va acabar amb una absurditat acadèmica. En només dos anys, la revista va cometre lentament un suïcidi no intencionat i causat en certa manera per on anava el cinema d’aquella època. Jo el vaig anar observant amb entusiasme.
I com diuen els anglesos: theories, my ass i Gozilla for president.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo