La discriminació és el tracte diferent i de menyspreu que es dóna a altres persones o col·lectius de manera arbitrària i en funció de les seves característiques. Ara us deveu preguntar per què he començat aquest post amb una definició tan seriosa, doncs perquè avui toca posar-se seriós, per coherència amb el tema. Existeix la discriminació per molts motius, ja siguin per raça, o per raons de sexe, orientació sexual i d’altres, per això la societat ha hagut de crear un recurs per apaivagar aquesta injustícia: la discriminació positiva. Sóc un gran defensor d’aquesta acció governamental perquè les injustícies s’han de combatre i una ajuda institucional per restablir una situació de marginalitat o de discriminació és obligatòria. El cas de
la violència masclista és l’exemple més clar de com la discriminació positiva és obligatòria, els protocols d’actuació estan ben establerts per protegir les víctimes dels agressors i assegurar-se que no es tornin a repetir aquests actes de violència. Res no és perfecte, desgraciadament, i quan la persona que rep una agressió repetida o maltractaments per part de la seva parella és un home no hi ha protocols que el protegeixin. Aquesta persona ha de tornar al domicili de l’agressor o agressora i la justícia té menys recursos per actuar. En aquest moment comença una discriminació cap a una persona amb necessitats específiques pel fet de no formar part del protocol establert. Aquest només n’és un exemple, també hi ha discriminacions per motius religiosos, ètnics, persones amb necessitats especials, malalts mentals, etc.
Seguint amb el plantejament anterior d’agressions sexuals, imaginem el cas d’una persona que ha estat forçada sexualment en contra de la seva voluntat, i que té la valentia d’anar-ho a denunciar. En el moment de la violació es converteix en la víctima d’un acte salvatge, un acte físic amb múltiples seqüeles, també psicològiques. En el moment de l’avaluació mèdica i de la denúncia a la policia la persona pateix una victimització secundària, és a dir, una altra situació en què se sent agredida pels organismes oficials, que a l’hora de fer-li reviure l’agressió poden provocar en la persona una sensació de culpabilitat i de malestar.
Si heu arribat fins aquí, gràcies. Suposo que us esteu preguntant per què tota aquesta informació. Doncs perquè acabo de veure la segona temporada d’American crime i aquest és el seu tema principal. Una sèrie magnífica creada per John Ridley (guionista de 12 anys d’esclavitud i Giro al infierno) 
amb actors de gran nivell com Timothy Hutton, Felicity Huffman, Lily Taylor o Hope Davis, que té la valentia de posar sobre la taula temes tan delicats com la violació, la discriminació, el racisme, l’homofòbia, l’educació reglada, l’educació familiar i l’adolescència, i fa trontollar l’estabilitat social d’una comunitat americana que ben bé podria ser la de casa nostra. També té la força de parlar, a la meitat de la temporada, dels fets tràgics de Columbine, amb personatges reals de l’època, i tot això sense fer perdre tensió a la història. American crime és valenta, sí, el problema que té és que s’emet en una cadena televisiva de la factoria Disney, l’abc, i tot i que són capaços de parlar de temes delicats i cruels, cada vegada que un dels personatges verbalitza un renec es talla l’escena per uns milisegons, amb què n’hi ha prou per transportar-te a la realitat del teu sofà i que et fa perdre la tensió acumulada momentàniament.
Per acabar, només vull recordar a tots aquells que li vulgueu donar un oportunitat, la sèrie es diu American crime. No la confongueu amb American crime story, ni amb American horror story, ni The Americans, que al final semblarà que aquests americans cobren subvencions per fer discriminació positiva als títols.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1