Daniel Michael DeVito va néixer el 17 de novembre del 1944 a Neptune, Nova Jersey, en una família italoamericana: la seva mare ara mestressa de casa i el seu pare portava diversos negocis, entre els quals un supermercat, una sala de billar i una tintoreria. Va estudiar en una escola catòlica, on a causa de la seva alçada (1,5 metres) va ser el blanc dels busca-raons de la classe, tot i que tenia molts amics que el defensaven. Quan es va graduar el 1962, tot i que pugui resultar estrany, va estudiar perruqueria a l’acadèmia Wilfred i va treballar a la perruqueria de la seva germana gran. Per sort, Danny es va avorrir de tallar cabells i fer permanents i va decidir provar sort en una branca més lucrativa de la bellesa, els cosmètics. Va assistir a l’Acadèmia Americana d’Art Dramàtic de Nova York per fer classes de maquillatge, i com que tots els aspirants a entrar a l’acadèmia havien de fer un monòleg i el seu va ser molt elogiat, va decidir canviar l’orientació i convertir-se en actor.
Va començar a actuar ràpidament, als anys setanta. Al començament va fer teatre en diversos papers dramàtics, i després va fer el salt a la gran pantalla amb la producció Mortadela, dirigida el 1971 per Mario Monicelli i en què també sortia Sophia Loren.
A partir d’aquí la seva carrera es posa en marxa i comença una gran etapa, en què apareix en films com Bananas (1971), de Woody Allen, Pata de palo (1973), dirigida per Kirk Douglas i Zoran Calic, i la més famosa, Algú va volar sobre el niu del cucut, dirigida per Milos Forman i produïda per Michael Douglas el 1975 i en què compartia escenes amb Jack Nicholson. Aquell mateix any Danny va fer la segona incursió rere les càmeres, després de The sound sleeper, dirigint el curt Minestrome, en què també apareixia Reha Perlman, més coneguda pel seu paper de cambrera a Cheers.
El 1978 la fortuna li somriu encara més quan entra a formar part del càsting de la sèrie Taxi, que des del 1978 fins que va acabar, el 1983, va ser líder d’audiència. Pel seu paper de Louie De Palma va rebre un Emmy com a millor actor de repartiment.
Durant tota aquesta època no va deixar mai la interpretació i, juntament amb Michael Douglas, amb qui va fer amistat l’any 1966 al Eugene O’Neill Theater Center, de Connecticut, va formar part d’una de les parelles de cinema més famosa, amb produccions com Darrere el cor verd (Robert Zemeckis, 1984), La joia del Nil (Lewis Teague, 1985) o La guerra dels Rose (dirigida per ell mateix el 1989).
A la dècada dels anys noranta, després d’haver fet els papers d’actor, director, escriptor i, fins i tot, de cantant, dins el món del cinema, es decideix a fer l’últim paper que li queda per fer, el de productor. Amb la companyia que crea, Jersey Films, ha produït films com Hoffa (Danny DeVito, 1992), un altre cop amb Jack Nicholson; Reality bites (Ben Stiller, 1994) o Pulp fiction (Quentin Tarantino, 1994) són algunes de les seves produccions més destacades, mentre no deixa de fer d’actor, alternant papers còmics (Els diners dels altres ─Norman Jewison, 1991─, Un poeta entre reclutes ─Penny Marshall, 1994─ o Junior, en què torna a coincidir amb Ivan Reitman i Arnorld Schwarzenegger després d’Els bessons peguen dues vegades) amb papers dramàtics (El retorn de Batman ─Tim Burton, 1992─, Jack the Bear ─Marshall Herskovitz, 1993─ o L.A. Confidential ─Curtis Hanson, 1997).
El 2003 DeVito torna a la televisió amb la sèrie It’s always sunny in Philadelphia (Colgados en Filadelfia), en què interpreta un pare moralment qüestionat. El crític Tim Goodman, del San Francisco Chronicle, descriu la sèrie com una «joia políticament incorrecta». Aquesta sitcom té previstes, com a mínim, 14 temporades que la tindran en antena fins al 2019.
A més del seu treball a Colgados en Filadelfia, DeVito ha fet diverses pel·lícules en l’última part de la seva carrera. Va aparèixer amb Michael Douglas i Susan Sarandon al drama Solitary man (2009), i a la comèdia romàntica En la boda de mi hermana (2010), amb Kristen Bell i Josh Duhamel. El 2012, DeVito dóna veu al personatge principal de la pel·lícula de dibuixos animats Lorax: A la recerca de la trúfula perduda, basada en el popular llibre del Dr. Seuss.
Durant més de tres dècades a Hollywood com a actor, director i productor, DeVito ha vist el bo i el dolent de la indústria del cinema. «Hollywood és una jungla», va dir una vegada. «Està ple de sorres movedisses, sangoneres i bèsties carnívores. Fer una pel·lícula no és un passeig pel parc. Cada pel·lícula és com navegar en un terreny perillós». No obstant això, DeVito diu que es nodreix de la naturalesa ferotge de la indústria del cinema. «Lluitar i guanyar és divertit», va dir una vegada, i hi va afegir: «I aquest negoci és divertit. M’encanta. És el millor negoci en el món.»
Pare de tres fills amb Reha Perlman, a qui va conèixer en la producció Off-Broadway The shrinking bride el 1970 i amb qui va estar casat més de tres dècades, la qual cosa els va convertir en una de les parelles més estables de Hollywood, actualment el podreu veure a Instagram i a Twitter, on té molta afició a fer-se fotos del peu dret.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats