[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v= Fg9qYo7A5to” /]
Música: “I don’t want to wait” – Paula Cole
Tots nosaltres tenim sèries generacionals, evidentment per culpa de la nostra edat i que no podem amagar ni dissimular. Quan algú parla de Verano azul (1981) o de Sensación de vivir (1990) com a sèrie juvenil de referència ja podeu calcular l’edat de l’individu i, de passada, l’educació televisiva que va rebre i que encara arrossega. El vostre humil servidor ja té una edat i la sèrie que us presento avui no és de les meves de capçalera, però d’aquí un temps, quan toqui escriure llibres generacionals als nascuts a mitjans dels vuitanta, algú parlarà de Dawson’s creek i podré dir: en vaig parlar a les Intros Bastardes.
Coses d’aquelles de les traduccions espanyoles van fer que coneguéssim la sèrie creada per Kevin Williamson (guionista de Scream i creador de The following) amb el nom de Dawson crece, suposo que per la semblança gràfica amb el títol original, però que també servia per centrar-nos en la història. Evidentment el protagonista es diu Dawson i veiem el seu creixement des de l’adolescència fins a l’etapa universitària, mentre intenta acomplir el seu somni i convertir-se en un cineasta, emmirallant-se en Steven Spielberg (no, senyors, no està basada en la vida de Jordi Camps Linnell). La presentació se centra només en els seus protagonistes i en les activitats que faríem tots plegats si fóssim adolescents, és a dir, passar-ho bé, gaudir de l’amistat i de l’amor. Ara que hi penso… també ho podríem fer ara, no? En fi, que veiem els joves que formen part de la història de Dawson’s creek i hi reconeixem icones actuals del cinema, o de les sèries. Potser m’he passat quan els he anomenat icones, però no podeu negar que, de manera diferent, s’han fet un lloc a l’univers audiovisual: Joshua Jackson (Fringe, The affair), Michelle Williams (que a més d’exdona de Heath Ledger la podem gaudir a Blue valentine o Shutter island, entre molts films) i Katie Holmes (una altra exdona famosa, en aquest cas de Tom Cruise, i que destaca, sobretot, pel seu últim paper a Ray Donovan). Curiosament el Dawson del títol, James van der Beek, és el que menys èxit ha tingut fins ara: es va intentar fer un lloc i marxar del clixé de la sèrie al film Les regles del joc (The rules of attraction) (2002), però no se’n va sortir gaire bé.
Així doncs, amics bastards, si aquesta intro us ajuda a recordar la infantesa o la pubertat, felicitats per ser tan joves, i a gaudir de la vida, que val molt la pena. Paraula d’un bastard que transita per la maduresa com pot.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1