Què coi creus que passaria si en un sopar es trobessin a la mateixa taula un antidisturbis i un manifestant a qui la policia ha buidat l’ull amb una pilota de goma? Segur que ni us acosteu al que proposa una de les pel·lícules més interessants que hi ha actualment a la cartellera, El rei borni, l’adaptació cinematogràfica de la ja aclamada obra teatral escrita i dirigida per Marc Crehuet i protagonitzada pel mateix equip d’intèrprets: Alain Hernández, Miki Esparbé, Betsy Túrnez, Ruth Llopis i Xesc Cabot.
Amb un plantejament que recorda Un Déu salvatge de Polanski –també, una adaptació teatral en aquest cas a partir d’un text de Yasmina Reza-, arrenca aquesta faula pertorbadora, capaç de passar del realisme més costumista a la comèdia hiperbòlica, de passar de l’humor més rialler a la tragicomèdia més àcida, del somriure congelat a la suor més freda.
Una casualitat extrema argumental serveix d’excusa per esbossar una paràbola claustrofòbica en què res no és el que sembla (o sí) i en què el món és al revés (o no). I, si no, com s’entén que el botxí, un Mosso d’Esquadra (Alain Hernández) que reparteix a tort i a dret com ho fa el seu ídol Vin Diesel a les pel·lícules o el seu avatar del Call of duty als videojocs, sigui un policia de classe baixa que defensa amb la porra tot allò que en principi va en contra dels seus drets de classe. I que, en canvi, la víctima (Miki Esprabé), un paio solidari i compromès, sigui en aquest cas un pijo urbanita nen de papà que lluita perquè el benestar estigui més repartit que no està. I que la xicota del primer, una noia a priori curta de gambals (Betsy Túrnez), toqui més els peus a terra que la del segon (Ruth Llopis), una altra pijeta lluitadora de classes que, del postureig, en fa un art.
Aquesta esquizofrènia la resol Marc Crehuet amb enginy i, sobretot, amb diàlegs brillants, posant-ho en escena de forma clara i directa sense amagar en cap moment l’origen de tot plegat, l’essència teatral. Per això, res no grinyola a l’hora de situar-nos l’acció en un escenari únic i claustrofòbic (a banda de les seqüències en què surt el polític) i començar a disparar en un pim pam pum, com si sortissin d’una escopeta retallada, aquesta sèrie de diàlegs hilarants i explosius que tenen el poder de fer-te esclatar de riure… i congelar-te la riallada amb la rèplica consegüent. Un combat dialèctic en què els actors estan extraordinaris, tant a la versió catalana com a la castellana, que van rodar consecutivament sense passar per l’horror del doblatge.
En acabar, després que et bufategin la consciència, els espectadors ens adonem que tenim més preguntes que no pas respostes i ens sentim més desarmats que mai quan, tot trencant la quarta paret, com a l’obra teatral, se’ns interpel·la a opinar obertament.
Magistral.
I tot va començar el dia que Vin Diesel li va treure un ull a El rei borni.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn