El 2010 Tim Burton va dirigir Alicia en el país de las maravillas, l’adaptació de la cèlebre novel·la de Lewis Carroll. Tot i que no estava a la millor etapa de la seva carrera, va aconseguir dirigir un film correcte, amb uns tocs personals que donaven al món creat per Carroll encara més fantasia.
Ara ens arriba l’adaptació de la continuació del llibre, Alicia a través del espejo, en què tornen a coincidir la gran majoria d’actors, però amb una absència molt important: Tim Burton, aquest cop, fa funcions de productor i deixa la direcció a James Bobin (Los Muppets, 2011). I aquesta absència es nota… i molt.
La pel·lícula arrenca al Londres de 1875, on Alicia Kingsleigh (Mia Wasikowska) torna després d’una llarga travessia capitanejant el vaixell del seu pare. L’empresa per la qual treballa, en mans del seu expromès, li ofereix la possibilitat de liquidar la hipoteca de la seva mare a canvi del vaixell. Alicia es queda poc temps sospesant les opcions que té ja que, un altre cop, travessa un mirall que la retorna al País de les Meravelles i als seus amics.
Allà es troba que el Sombrerero (un Johnny Depp que em va costar molt de reconèixer) s’està a punt de morir de tristesa perquè no troba la seva família, a qui donava per morta, però un objecte trobat al bosc li fa pensar que no ho està. D’aquesta manera Alicia comença una cursa contra i a través del temps que ens permetrà conèixer el passat dels protagonistes de la història, el Sombrerero i Iracebeth, l’exreina roja (Helena Bonham Carter, que ens aporta unes actuacions simpàtiques). Alicia, aquest cop, és només una simple guia turística en aquesta aventura fantàstica gens original.
Ens presenten un dolent anomenat Tiempo (interpretat per Sacha Baron Cohen i que potser és el millor del film) que no és tan dolent, una rancúnia entre germanes més que gastada i un Johnny Depp fidel al seu estil (que cadascú decideixi si això és bo o dolent).
Pel que fa a l’estètica, Bobin és manté fidel a la predecessora, i ens porta un món de colors saturats, ple d’imatges generades per ordinadors (CGI) i amb un gran disseny de vestuari.
Alicia a través del espejo és acolorida, infantil i avorrida per aquell qui busqui uns personatges més treballats i delimitats, cosa que Burton sap fer, i no només un desplegament d’efectes especials (que en alguns casos semblaven fets per estudiants de primer) i chromas.
Què és el millor del film? La dedicatòria a Alan Rickman en els títols de crèdit finals.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats